No vull cadira!

(Participació al 177 Joc Literàri de'n Tibau)

Vam baixar junts al pantà. Vaig insistir molt. "Baixa amb mi! M'ajudaràs a mirar!". Li va costar, i al final claudicà. Un cop a la vora, tocant l'aigua, vaig ajuntar cadira amb cadira. "Mira! Tan clar com ahir! Un núvol horrorós tapant la llum! No hi ha Sol!". "Barrut! Gran notícia això? Vaig cap a casa. Mira núvols tú sol!"

"No marxis!" Vaig dir. "No vull mirar-ho tot sol. Tinc por! No hi ha llum...". Tant li fa, va pujar cap a casa i allá, jo sol, contra un nuvolot grandiós i gris. Vaig agafar l'altra cadira, posant-la davant i amunt. "Si vols sopar, busca algú altri, nuvolot!" S'atansava molt a mi, i, amb força, la cadira va anar a parar al pantà. Cap a avall, morta. Li va costar la vida, pobra cadira! "Marxa, nuvolot! i no tornis mai!"

Amics?

Soc un usuari regular de Facebook. No m'hi dedico massa, però suposo que es pot considerar que supero a la mitjana pel que fa a dedicació, sobretot en vista de la quantitat d'usuaris que es limiten a obrir un perfil i deixar que els felicitin pel seu aniversari.

Facebook és, evidentment, un fenòmen que es pot estudiar per moltíssimes bandes. Les xarxes socials, el trenca-parelles (amb retrobaments amb antigues novietes de l'EGB), la seguretat pels adolescents o pels no tant adolescents. la privacitat,... Jo crec que en general és bo (si no, no hi seria), però que tot cal prendre-s'ho amb la deguda mesura.

Un dels fets que em té al.lucinat és el dels "amics". Jo tinc 373 "amics" al facebook. Avui m'ho he estat mirant. D'aquests, només tinc tracte regular, fora de Facebook amb 71; amb 279 hi tinc tracte molt esporàdic, o fa una pila d'anys que no ens veiem; a 14 no els he saludat en persona mai, i 9 són entitats i no persones. Només el 19% dels meus "amics" de facebook són gent amb qui tracto de tant en tant. I si ho miro des d'una altra banda, només uns 25 ó 30 són o han estat veritables amics en algun moment (i segurament seguirien essent-ho si ens ho proposéssim).

El meu fill Marc té més de mil "amics" al facebook. Com pot ser? De vegades li ho pregunto: Però ja els coneixes a tots? Em diu que no a tots, però que "sap qui són tots". Almenys no es fa "amic" d'autèntics desconeguts, tots sembla que són "amics d'amics", però és impossible conèixer prou bé més de mil persones com per que siguin "amics" teus als 16 anys, no creieu? I la feinada que deu donar? Perquè mots dels meus "amics" són carrosses com jo a qui això de la societat 2.0 i les xarxes socials ja els agafen de tornada (els que deia al principi, i que es limiten a rebre felicitacions d'aniversari), però als 16 anys, tothom és actiu en les xarxes socials! Quant de temps li treu al meu fill simplement atendre totes les peticions que els seus més de mil amics generen...

M'estimo més no pensar-ho. De moment, les notes van bé

Santi

En Santi és un bon amic meu de Madrid. El pobre és del Real Madrid i molt de dretes. No en té cap culpa: resulta que això és el normal allà on viu ell. A ell, i a tots els bons amics que tinc fora de Catalunya, vull dedicar aquest post.

Santi es un buen amigo mío de Madrid. El pobre es del Real Madrid y muy de derechas. No tiene ninguna culpa: resulta que esto es normal allí donde él vive. A él, y a todos los buenos amigos que tengo fuera de Catalunya, quiero dedicar este post.

L'altre dia vaig veure en Santi. "-Me gustaría poder leer tu blog", em va dir, "-pero está en catalán y no entiendo nada". Cony! vaig pensar, té raó. "-Has probado el Google Translator?", li vaig dir, "-dicen que va bastante bien...", i em va dir que ho probaria.

El otro día vi a Santi. "-Me gustaría poder leer tu blog", me dijo, "-pero está en catalán y no entiendo nada". Coño! pensé, tiene razón. "-Has probado el Google Translator?", le dije, "-dicen que va bastante bien...", y me dijo que lo probaría.

Mireu: jo soc un català "viatjat", he viscut uns quants anys a Madrid, i em considero un ciutadà del món. Crec que soc capaç d'entendre, encara que de vegades costi, tant a un independentista català radical com a un nacionalista espanyol encarransit. I crec que el problema principal entre els nostres pobles és el desconeixement l'un de l'altre. Ara bé: la meva llengua pròpia és el català. Vaig créixer en una societat que m'obligava a canviar de llengua a l'escola. Jo sortia de classe, on parlava castellà amb tots els meus amics, tornava cap a casa amb el meu amic Santi (no el de Madrid, un altre Santi), i als 50 metres de l'escola canviàvem el xip i passavem a enraonar en català, quan els mestres i els companys ja no ens podien sentir.

Mirad: yo soy un catalán "viajado", he vivido unos cuantos años en Madrid, y me considero un ciudadano del mundo. Creo que soy capaz de entender, aunque a veces cueste, tanto a un independentista catalán radical como a un nacionalista español empedernido. Y creo que el problema principal entre nuestros pueblos es el desconocimiento el uno del otro. Ahora bien: mi lengua propia es el catalán. Crecí en una sociedad que me obligaba a cambiar de lengua en la escuela. Yo salía de clase, donde hablaba castellano con todos mis amigos, volvía a casa con mi amigo Santi (no el de Madrid, otro Santi), y a los 50 metros de la escuela cambiábamos el chip y pasábamos a hablar en catalán, cuando los profes y los compañeros ya no podían oirnos.

Aquestes són coses que marquen, i fan que estimi molt la meva llengua. I per sort, a diferència de molta gent de la meva generació, m'expresso en català almenys igual de bé que en castellà, i si puc triar m'estimo més llegir un llibre o veure una película en català que en castellà. No sé explicar-ho, però em costa menys, i ho puc fer més "meu". Aquestes són les coses que entenc que costin de comprendre a gent que no viu entre nosaltres, com en Santi.

Estas son cosas que marcan, y hacen que quiera mucho a mi lengua. Y por suerte, a diferencia de mucha gente de mi generación, me expreso en catalán al menos igual de bien que en castellano, y si puedo escoger prefiero leer un libro o ver una película en catalán antes que en castellano. No sé explicarlo pero me cuesta menos, y lo puedo hacer más "mío". Estas son las cosas que entiendo que cuesten de comprender a gente que no vive entre nosotros, como Santi.

Per això aquest blog és, i seguirà sent, en català. Santi: sento que et costi, però és el meu blog, reflexa coses de mi que em surten millor en la meva llengua. És més: encara que siguis mig-fatxa i del Real Madrid, estic segur que tu també m'entens, i que la nostra amistat està per sobre de tot això. Encara que, de totes maneres, sempre ens quedarà el Google Translator...

Por esto este blog es, y seguirá siendo, en catalán. Santi: siento que te cueste, pero es mi blog, refleja cosas de mí que me salen mejor en mi lengua. Es más: aunque seas medio-facha y del Real Madrid, estoy seguro que tú también me entiendes, y que nuestra amistad está por encima de todo esto. Aunque, de todas maneras, siempre nos quedará el Google Translator...