El caparró

 

Aquesta és la meva participació als recuperats Jocs Literaris de'n Jesus Tibau. Benvinguts siguin de nou

 

Com saber què passa per aquell caparró d'un nen de 3 anys que va a escola per primer cop? Ho recordeu? Jo no... Recordo la sensació del primer dia de "cole" des dels 6 anys, però no a aquella edat.

 

Deu ser una combinació de por, nervis, il.lusió, excitació, és la primera gran responsabilitat que t'ofereix la vida. Fins ara has viscut sota les ales de la mare, del pare, dels avis, com a molt a l'escola bressol...

 

"Ara ja ets un homenet", et diuen, et deixen sol, junt amb un munt de nanos que, segurament, estant sentint coses com les que tu sents, però penses que tots ells estan confiats, segurs, i et sembla que tots et miren a tu, i que tu ets l'únic que sent el que sents.

 

El que sí sé, perquè ho he vist en els meus fills, és com canvia el mateix nen del matí a la tarda, quan el reculls. L'excitació ha guanyat a la por, hi ha mil coses que explicar, i normalment uns pares, unes ales, sota les que refugiar-se de seguida, per enyor de la dosi diària que t'ha mancat durant unes hores.



MANDRA

Fa uns quatre o cinc anys vaig sentir a parlar dels blogs per primera vegada. Gràcies a alguns amics meus blocaires, com en Víctor Pàmies o els del Personal i Transferible (PiT) vaig començar a fer de "voyeur" i vaig decidir "reservar-me" un espai a Blogger que es diés FENT CAMÍ, per tal de conservar-ne el nom, per si algun dia decidia fer un blog propi.

A finals d'Agost de l'any passat vaig escriure-hi el meu primer post M'han premiat! (i ara...) una mica picat pels amics del PiT, pensant que seria flor d'un dia, i em vaig anar animant... No he estat mai un gran blocaire, peró anàvem fent, sense cap pretensió.

Molts dels meus amics (blocaires o no) m'havien avisat: Que això de fer un blog requereix constància!, que et farà mandra i ho deixaràs estar! que vas massa atabalat per a mantenir una cosa així! I jo els deia: "El dia que me'n cansi, paro, i ja està!"

I aixó és el què ha passat aquests sis mesos. Va morir la mare, després l'àvia (que ja té nassos la cosa, em refereixo a l'ordre de les coses), la feina no em deixa ni respirar, els nanos, la família,... en fi! Tot menys el blog. Total, perquè ho llegeixin quatre amiguets, i els que no parlen català se m'emprenyin...

I la veritat és que, un cop passen els dies, les setmanes, els mesos,... es fa més i més complicat tornar-hi. Penses: Ara hauré d'escriure d'alguna cosa transcendent, i donar explicacions de per què aquest silenci, perquè si no ho faig, quedarà malament (què et penses, que et donaran un Pullitzer o què?). Vaja, que no trobes mai el moment ni el tema.

Ara he fet com l'Isbert a Mr Marshall.. "Os mereceis una explicación, y esa explicación yo os la voy a pagar!". La veritat: pura mandra companys! Que no tinc temps? Si voleu sumo totes les hores que he passat espatarrat al sofà mirant la tele! Que no tinc res a dir? Mentida! Sempre es poden dir coses. Al twitter, com que son curtetes, les dic molt sovint. El que us deia: pura mandra!

Ara a veure si després d'aquesta auto-confessió m'estaré sis mesos més sense escriure... o sis anys, qui sap!

T'estimo, Rosa...

Col.laboració al 202 Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món"

Avui l'havien tret al carrer. Havia sentit que era la Diada de Sant Jordi, i l'amo de la llibreria l'estava exposant a ell, i a molts dels seus companys, en un taulell fora al carrer. S'hi estava bé allà. Molt millor que a la fosca estanteria habitual. Feia sol, i la llum li sentava bé als colors de la seva portada, verds i vermells llampants.

A mig matí la va veure. Just a l'altra banda de la Rambla Catalunya. Unes noies cuidaven una paradeta de roses. Totes les flors estaven guarnides amb amor i cura, però Ella era única. Roja, grossa i amb uns plecs i corbes únics. En va quedar enamorat a primera vista.

Va estar hores i hores contemplant-la embadalit. Sospitava que ella també l'havia vist, perquè com més la mirava ella més s'estarrufava i lluïa amb la llum del Sol.

De cop i volta, unes mans joves l'agafaren. "Aquest llibre quant val?" va sentir. Era una veu de noia, molt musical i bonica. Al cap d'una estona va veure que l'anaven a embolicar per regal. Va donar una darrera ullada a la Rosa, amb melangia, sabia que allò era un darrer adéu. "T'estimo, Rosa", va pensar amb totes les seves forces.

Unes hores després, unes mans fortes i joves obrien el seu embolcall. "Oh, gràcies. És just el llibre que volia. Ets un encant", va sentir. El van acaronar, van fullejar les seves pàgines i el van deixar un moment sobre una tauleta...

...llavors la va veure. Allà, dins d'un bonic gerro de vidre fumat, esplèndida, més brillant que unes hores abans al carrer. Era la Rosa! Va sentir la veu de la noia: "Amb la rosa tan preciosa que m'has comprat t'havia de comprar un bon llibre, no?" Si hagués tingut ulls se li haurien omplert de llàgrimes!

Van passar els dies, el noi se'l llegia amb avidesa, i la Rosa s'anava pansint, però ell n'estava igual d'enamorat. Un dia va sentir: "Ja me l'he acabat, esplèndid!" Hi guardaré la rosa a dins com a record d'aquest Sant Jordi.

I llavors va passar: En un gest d'immens amor, ell va desar la Rosa, encara radiant, dins una de les seves pàgines. Es van fusionar. Van fer l'amor a la manera dels llibres i les roses. I així quedaren per sempre. Fets un de sol, units en l'amor.

Jota 2.0

Col.laboració pels Jocs literaris del bloc de Jesus M. Tibau
Sona estrany cantar una jota
parlant de tecnologia,
però és que jo m'hi dedico;
és el pa de cada dia.
Una vida "dos punt zero"
és el que a tots ens caldria.

Quan em llevo pel matí
i ja m'he passat l'esponja
el meu Facebook en reviso
mentre em faig el suc de taronja:
tinc trenta sol.licituds
una d'elles d'una monja.

Després vaig a treballar
i quatre coses Twittejo
des de dalt de l'autobús,
deu ser per això que em marejo!
i em reviso els meus emails
mentre pels carrers passejo.

A la feina amb el Youtube
veig uns quants videos del dia
i per fer passar l'estona
l'I-tunes em fa companyia,
el Tuenti i l'Spotify
m'entretenen al migdia.

Aprofitant-me del Google
encarrego japonès,
compro un vestit a l'Ebay
dono classes de xinès,
faig un tomb virtual per Londres:
com treballar no hi ha res!

Al vespre quan soc a casa
veig una peli a Internet
faig un escrit al meu Blog
i deixo el correu ben net.
Una vida "dos punt zero",
i ara penso...Estic solet?

No vull cadira!

(Participació al 177 Joc Literàri de'n Tibau)

Vam baixar junts al pantà. Vaig insistir molt. "Baixa amb mi! M'ajudaràs a mirar!". Li va costar, i al final claudicà. Un cop a la vora, tocant l'aigua, vaig ajuntar cadira amb cadira. "Mira! Tan clar com ahir! Un núvol horrorós tapant la llum! No hi ha Sol!". "Barrut! Gran notícia això? Vaig cap a casa. Mira núvols tú sol!"

"No marxis!" Vaig dir. "No vull mirar-ho tot sol. Tinc por! No hi ha llum...". Tant li fa, va pujar cap a casa i allá, jo sol, contra un nuvolot grandiós i gris. Vaig agafar l'altra cadira, posant-la davant i amunt. "Si vols sopar, busca algú altri, nuvolot!" S'atansava molt a mi, i, amb força, la cadira va anar a parar al pantà. Cap a avall, morta. Li va costar la vida, pobra cadira! "Marxa, nuvolot! i no tornis mai!"

Cinc anys rimant raons

Volia felicitar al meu amic (vell amic) Víctor Pàmies, àlies Víctor Parèmies, pel cinquè aniversari del seu blog Raons que rimen.

És realment admirable la tasca de'n Víctor en el món blocaire, i, per un blocaire mandrós i inexistent com jo, sembla impresionant haver estat capaç durant cinc anys de mantenir un promig de dues entrades setmanals i obtenir milers i milers de visites.

Ànims Víctor, que no t'ho diem cada dia, però som molts els que et seguim, no només al Raons que rimen, sino a molts dels teus altres blogs.

M'han premiat! (i ara...)

Crec que és la primera vegada que un blog inexistent rep un premi.

En fi, moltes gràcies als amics del PiT pel detall, totalment inmerescut.

Això m'anima a pensar que no cal que aquest blog creixi, em premien igualment... És broma! Igual això m'engresca a continuar explicant coses. Ja ho veurem!