Bon Nadal!!

Un mes de bojos m'ha tingut allunyat del blog fins avui. Feina, feina i més feina... De vegades em pregunto si val la pena.

Espero aviat poder tornar a escriure amb més regularitat. A casa no hem fet l'arbre de Nadal fins avui, perquè el pare no era mai a casa.

Us desitjo a tots un molt Bon Nadal. Aprofiteu per a estar amb els qui us estimen i us estimeu, i feu que se n'adonin d'això. Ah! i no us passeu amb els torrons, que vindrà el Sr. Colesterol i ja veureu!

Maneta

Maneta
Abrumadora
Davant el
Realísimo:
Increible,
Divertit.

Som
Els millors

Que no
Us
Enganyin els
Madridistes
Arrogants

Mai no
Arribaran al
Nivell
Estratosfèric que
Tenim
Al nostre club

Amunt!

Mireu un
Onze
Unic!!

FORÇA BARÇA!!!

Jota 2.0

Col.laboració pels Jocs literaris del bloc de Jesus M. Tibau
Sona estrany cantar una jota
parlant de tecnologia,
però és que jo m'hi dedico;
és el pa de cada dia.
Una vida "dos punt zero"
és el que a tots ens caldria.

Quan em llevo pel matí
i ja m'he passat l'esponja
el meu Facebook en reviso
mentre em faig el suc de taronja:
tinc trenta sol.licituds
una d'elles d'una monja.

Després vaig a treballar
i quatre coses Twittejo
des de dalt de l'autobús,
deu ser per això que em marejo!
i em reviso els meus emails
mentre pels carrers passejo.

A la feina amb el Youtube
veig uns quants videos del dia
i per fer passar l'estona
l'I-tunes em fa companyia,
el Tuenti i l'Spotify
m'entretenen al migdia.

Aprofitant-me del Google
encarrego japonès,
compro un vestit a l'Ebay
dono classes de xinès,
faig un tomb virtual per Londres:
com treballar no hi ha res!

Al vespre quan soc a casa
veig una peli a Internet
faig un escrit al meu Blog
i deixo el correu ben net.
Una vida "dos punt zero",
i ara penso...Estic solet?

L'estiuet

Avui és el meu sant. La veritat és que a casa no hi creiem gaire en això de les onomàstiques, però sempre les hem celebrat: un detallet (evidentment, més "petit" que el de l'aniversari o el de Nadal i Reis), uns petonets i un somriure.



Avui dia molts nens es diuen Martí, inclús Martina, i molts pares i mares se'n recorden del meu sant gràcies als seus petits. Quan jo era petit gairebé no n'hi havia de Martins, era un nom no gaire de moda (sonava a "l'avi Martí", o "l'oncle Martí"). Quan em preguntaven el nom i el deia, sempre m'havia de sentir: "No, el cognom no, el nom, el nom..."



Això sí, gairebé tothom se'n recorda de l'estiuet, i en Mauri i en Molina ens ajuden cada any a recordar-lo. Potser en Mauri recorda com de petit jugava a l'escala de casa amb el seu veí Martí. No deu saver pas què se n'ha fet de'n Martí... Jo sí sé que se n'ha fet de'n Francesc.



I no em podeu negar que l'estiuet cada any compleix, eh? Heu vist quin solet aquesta setmana? Sí, ja sé que ahir al vespre plovia a alguns indrets, però en general, l'estiuet no falla. Fins i tot, avui he llegit algun missatge de felicitació: "Felicitats, estiuet!" (gràcies guapa, m'ha agradat molt)



Això sí, diuen que a cada porc li arriba el seu Sant Martí, i a mi m'arriba cada any,... dec ser molt marrano!!

No vull cadira!

(Participació al 177 Joc Literàri de'n Tibau)

Vam baixar junts al pantà. Vaig insistir molt. "Baixa amb mi! M'ajudaràs a mirar!". Li va costar, i al final claudicà. Un cop a la vora, tocant l'aigua, vaig ajuntar cadira amb cadira. "Mira! Tan clar com ahir! Un núvol horrorós tapant la llum! No hi ha Sol!". "Barrut! Gran notícia això? Vaig cap a casa. Mira núvols tú sol!"

"No marxis!" Vaig dir. "No vull mirar-ho tot sol. Tinc por! No hi ha llum...". Tant li fa, va pujar cap a casa i allá, jo sol, contra un nuvolot grandiós i gris. Vaig agafar l'altra cadira, posant-la davant i amunt. "Si vols sopar, busca algú altri, nuvolot!" S'atansava molt a mi, i, amb força, la cadira va anar a parar al pantà. Cap a avall, morta. Li va costar la vida, pobra cadira! "Marxa, nuvolot! i no tornis mai!"

Amics?

Soc un usuari regular de Facebook. No m'hi dedico massa, però suposo que es pot considerar que supero a la mitjana pel que fa a dedicació, sobretot en vista de la quantitat d'usuaris que es limiten a obrir un perfil i deixar que els felicitin pel seu aniversari.

Facebook és, evidentment, un fenòmen que es pot estudiar per moltíssimes bandes. Les xarxes socials, el trenca-parelles (amb retrobaments amb antigues novietes de l'EGB), la seguretat pels adolescents o pels no tant adolescents. la privacitat,... Jo crec que en general és bo (si no, no hi seria), però que tot cal prendre-s'ho amb la deguda mesura.

Un dels fets que em té al.lucinat és el dels "amics". Jo tinc 373 "amics" al facebook. Avui m'ho he estat mirant. D'aquests, només tinc tracte regular, fora de Facebook amb 71; amb 279 hi tinc tracte molt esporàdic, o fa una pila d'anys que no ens veiem; a 14 no els he saludat en persona mai, i 9 són entitats i no persones. Només el 19% dels meus "amics" de facebook són gent amb qui tracto de tant en tant. I si ho miro des d'una altra banda, només uns 25 ó 30 són o han estat veritables amics en algun moment (i segurament seguirien essent-ho si ens ho proposéssim).

El meu fill Marc té més de mil "amics" al facebook. Com pot ser? De vegades li ho pregunto: Però ja els coneixes a tots? Em diu que no a tots, però que "sap qui són tots". Almenys no es fa "amic" d'autèntics desconeguts, tots sembla que són "amics d'amics", però és impossible conèixer prou bé més de mil persones com per que siguin "amics" teus als 16 anys, no creieu? I la feinada que deu donar? Perquè mots dels meus "amics" són carrosses com jo a qui això de la societat 2.0 i les xarxes socials ja els agafen de tornada (els que deia al principi, i que es limiten a rebre felicitacions d'aniversari), però als 16 anys, tothom és actiu en les xarxes socials! Quant de temps li treu al meu fill simplement atendre totes les peticions que els seus més de mil amics generen...

M'estimo més no pensar-ho. De moment, les notes van bé

Santi

En Santi és un bon amic meu de Madrid. El pobre és del Real Madrid i molt de dretes. No en té cap culpa: resulta que això és el normal allà on viu ell. A ell, i a tots els bons amics que tinc fora de Catalunya, vull dedicar aquest post.

Santi es un buen amigo mío de Madrid. El pobre es del Real Madrid y muy de derechas. No tiene ninguna culpa: resulta que esto es normal allí donde él vive. A él, y a todos los buenos amigos que tengo fuera de Catalunya, quiero dedicar este post.

L'altre dia vaig veure en Santi. "-Me gustaría poder leer tu blog", em va dir, "-pero está en catalán y no entiendo nada". Cony! vaig pensar, té raó. "-Has probado el Google Translator?", li vaig dir, "-dicen que va bastante bien...", i em va dir que ho probaria.

El otro día vi a Santi. "-Me gustaría poder leer tu blog", me dijo, "-pero está en catalán y no entiendo nada". Coño! pensé, tiene razón. "-Has probado el Google Translator?", le dije, "-dicen que va bastante bien...", y me dijo que lo probaría.

Mireu: jo soc un català "viatjat", he viscut uns quants anys a Madrid, i em considero un ciutadà del món. Crec que soc capaç d'entendre, encara que de vegades costi, tant a un independentista català radical com a un nacionalista espanyol encarransit. I crec que el problema principal entre els nostres pobles és el desconeixement l'un de l'altre. Ara bé: la meva llengua pròpia és el català. Vaig créixer en una societat que m'obligava a canviar de llengua a l'escola. Jo sortia de classe, on parlava castellà amb tots els meus amics, tornava cap a casa amb el meu amic Santi (no el de Madrid, un altre Santi), i als 50 metres de l'escola canviàvem el xip i passavem a enraonar en català, quan els mestres i els companys ja no ens podien sentir.

Mirad: yo soy un catalán "viajado", he vivido unos cuantos años en Madrid, y me considero un ciudadano del mundo. Creo que soy capaz de entender, aunque a veces cueste, tanto a un independentista catalán radical como a un nacionalista español empedernido. Y creo que el problema principal entre nuestros pueblos es el desconocimiento el uno del otro. Ahora bien: mi lengua propia es el catalán. Crecí en una sociedad que me obligaba a cambiar de lengua en la escuela. Yo salía de clase, donde hablaba castellano con todos mis amigos, volvía a casa con mi amigo Santi (no el de Madrid, otro Santi), y a los 50 metros de la escuela cambiábamos el chip y pasábamos a hablar en catalán, cuando los profes y los compañeros ya no podían oirnos.

Aquestes són coses que marquen, i fan que estimi molt la meva llengua. I per sort, a diferència de molta gent de la meva generació, m'expresso en català almenys igual de bé que en castellà, i si puc triar m'estimo més llegir un llibre o veure una película en català que en castellà. No sé explicar-ho, però em costa menys, i ho puc fer més "meu". Aquestes són les coses que entenc que costin de comprendre a gent que no viu entre nosaltres, com en Santi.

Estas son cosas que marcan, y hacen que quiera mucho a mi lengua. Y por suerte, a diferencia de mucha gente de mi generación, me expreso en catalán al menos igual de bien que en castellano, y si puedo escoger prefiero leer un libro o ver una película en catalán antes que en castellano. No sé explicarlo pero me cuesta menos, y lo puedo hacer más "mío". Estas son las cosas que entiendo que cuesten de comprender a gente que no vive entre nosotros, como Santi.

Per això aquest blog és, i seguirà sent, en català. Santi: sento que et costi, però és el meu blog, reflexa coses de mi que em surten millor en la meva llengua. És més: encara que siguis mig-fatxa i del Real Madrid, estic segur que tu també m'entens, i que la nostra amistat està per sobre de tot això. Encara que, de totes maneres, sempre ens quedarà el Google Translator...

Por esto este blog es, y seguirá siendo, en catalán. Santi: siento que te cueste, pero es mi blog, refleja cosas de mí que me salen mejor en mi lengua. Es más: aunque seas medio-facha y del Real Madrid, estoy seguro que tú también me entiendes, y que nuestra amistad está por encima de todo esto. Aunque, de todas maneras, siempre nos quedará el Google Translator...

Piquets

Ahir vam tenir vaga general. Ves per on, feia anys que no ens hi trobavem. Al meu despatx tothom volia venir a treballar. Treballo en una multinacional, en un polígon industrial de l'àrea metropolitana de Barcelona, en un edifici on hi entren i hi surten camions carregats de mercaderies, en fi, que teniem tots els "números" per tenir merder.

Què va passar? Jo a quarts de nou ja era al despatx, i com jo gairebé tothom, perquè vam sortir amb temps per si de cas, molta gent que ve en transport públic es va organitzar per ajuntar-se tres o quatre per cotxe, els que venen en moto van aparcar la moto dins, es van organitzar entrades d'emergència al despatx, per si els piquets bloquejàven l'entrada, es va recomanar als executius que deixessin el vestit i la corbata a l'armari (per si de cas) i vaig anar a treballar en texans (de fet, jo ja fa temps que he deixat la corbata a l'armari, però tant com per anar amb texans...)

Jo, els únics piquets que vaig veure va ser per la tele al vespre, i sembla ser que qui la va liar grossa no van ser ni treballadors ni sindicalistes, sinò la panda de brètols de sempre, que tant els val si hi ha vaga com si el Barça guanya la lliga: la qüestió és liar-la.

Després tinc amics que m'han explicat que, segons on, sí hi havia piquets, i que molts, guiats per l'afany que la vaga tingui èxit, no deixaven entrar a la feina a gent que volia treballar.

Anem a veure: la llei de piquets és de l'any 1977, és a dir, ve de quan l'amic Paquillo ens va deixar tranquils d'una vegada. En aquella època calia animar als treballadors de les empreses a tenir nassos per plantar cara als empresaris, i els piquets tenien tot el sentit del món. Eren grups de treballadors que ajudaven a poder fer vaga a gent que temia conseqüències si prenien la iniciativa. Fins aquí molt bé.

Avui en dia, en un món 2.0, amb Twiters i Facebooks per tot arreu, i una o dues generacions després, qui vol fer vaga fa vaga, i no cal liar la troca. Els piquets (que normalment d'informatius en tenen molt poc) ja no ténen el paper que tenien fa trenta o quaranta anys. Ho sento, però a mi em semblen més uns elements de coacció que de convicció.

Al final haurem de fer com aquests argentins, que van decidir fer piquets contra els piquets.

Somiem?

Participació al 173è Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món", de Jesús Maria Tibau

Els nens somien, somien molt, i tenen una gran sort: saben somiar desperts. N'hi ha que somien truites, llops, sirenes o partits de futbol; però el millor de tot és que saben que allò que somien és veritat, no com nosaltres els grans, que ens pensem que tot és fruit d'una estranya imaginació que se'ns desperta quan som al llit.

No és que "s'ho creguin", no, no: SABEN que és cert, i si els grans no ens ho volem creure és problema nostre.

De veritat no us agradaria deixar de ser gran, i tenir aquesta meravellosa capacitat de veure que les coses poden ser màgiques? Hauriem d'anar tots, almenys un cop de tant en tant, a la fantàstica escola dels somiatruites de l'Albert. Potser ens ajudaria a adonar-nos que, malgrat tot, les coses no son tan complicades com semblen.

Avui tots callats

Ahir Dimecres vaig anar a Madrid. Avui en torno. Difícil viatge aquest després d'una derrota del Barça. Ahir en vaig haver d'escoltar de tots colors: Que si els "Culés" ara som "Her-Culés", que si darrerament estic fet un Hércules, ...

Al vespre, victòria rotunda a la Champions, i avui, aquells mateixos, tots callats! Ni un comentari, no en saben res de res, i l'Hércules sembla que encara és un equip de segona i no juga la lliga. Això sí: tots ben callats, no sigui cas que avui sigui jo el que rigui.

Només un amic de l'Atleti, que m'ha felicitat i m'ha agraït que ahir gastessim tots els gols de la setmana. Serà veritat?

Low Cost

A primers d'Octubre marxo de viatge de negocis cap a una bonica ciutat europea. He estat mirant opcions i resulta que la millor opció és una companyia "low-cost", que surt del Prat i em deixa en un segon aeroport, un xic més lluny de la ciutat en qüestió.

Quan he anat a emetre el bitllet m'ha preguntat si penso facturar maleta. La veritat és que encara no ho havia decidit, perquè haig de passar allà dues nits, i aquesta és una d'aquelles coses que m'agrada decidir a darrera hora: quan sé el fred que farà, si haig d'anar d'esport o amb vestit i corbata, etc. Bé, he hagut de decidir-ho depressa i corrents perquè la tarifa canviava i he decidit que m'arrisco i duré només maleta de mà.

Quan ja creia que havia acabat, m'ha preguntat si volia comprar l'opció "speedy boarding". Collons! Sona un pèl agressiu, però m'he informat convenientment, i resulta que, per uns 9 Euros per trajecte, et dóna l'opció de "colar-te" i embarcar el primer, i així pots triar lloc, i col.locar l'equipatge abans que ningú. De cop m'he imaginat la resta de la gent. fent cua a la porta d'embarcament, mirant-me amb cara d'odi: "-Mira aquest enxufat! Colant-se pel morro, i jo porto mitja hora fent cua davant la porta...!"

Què faig? El bitllet val més de 200 Euros anar i tornar (low cost? On el veuen el "low"?), per 18 "cotxinos" Euros tinc el privilegi de col.locar la maleta sense problemes i triar el seient que vull,... I a la merda amb les cares dels ciutadans de a peu que realment han expremut el low cost fins al final. Endevineu què he fet?

Doncs sí, ja us explicaré el què se sent veient més de cent persones amb ulls d'odi. Crec que faré veure que parlo pel mòbil...

Celebrant la derrota

Avui és 11 de Setembre, la nostra Diada Nacional. Catalunya és un país complexe, un ha d'anar sempre explicant-se, i us ho diu algú que viatja força pel món. Que a Espanya no ens entenen està clar, però us asseguro que a molta gent de fora de l'estat, això de ser una nació, voler mantenir l'idioma propi i la personalitat com a país també els costa de païr.

I ja quan els dius que l'11 de Setembre celebrem una derrota, de fa gairebé 300 anys, encara ho entenen menys. He arribat a sentir suggerències de gent de fora, dient que potser caldria canviar-ho de dia, perquè "no queda bé" celebrar res el tràgic dia de l'atemptat a les torres bessones. Que, total, si celebrem una derrota no hauria d'importat buscar una altra data més oportuna.

I, per cert, quin dia millor que avui per què el Barça es solidaritzés amb tots els catalans, que celebrem derrotes, i perdés contra l'Hércules al Camp Nou. Sí senyor! Ara tots a Canaletes a celebrar-ho!!

Bojan

Tots coneixem en Bojan. És un "Bon Jan" (disculpeu el joc de paraules fácil) de Linyola que la toca molt bé (la pilota), i de tant en tant ens dona una alegria als culers en forma de golet.

En Bojan és un "rara avis". Poques vegades en els darrers 50 anys el planter de can Barça ens havia donat un golejador amb qualitat suficient per quedar-se a la primera plantilla, exceptuant l'astre Messi, al que cal donar de menjar apart. Teniem grans defenses, migcampistes, i darrerament fins i tot porters, però el davanter de casa se'ns resistia.

L'altre dia, en Bojan em va sorprendre. Vaig sentir-lo fent unes declaracions que fugien dels tòpics aburrits als que tots estem acostumats en els jugadors de futbol. Li preguntaven què pensava del seu paper a l'equip ara que no hi era l'Ibrahimovic. Tots esperàvem una resposta del tipus "- És una pena per l'equip", o " -La qualitat és tan alta que ens haurem de guanyar el lloc igualment", i va el nano i solta:

"-El bo es que ara hi haurà els mateixos minuts a repartir entre un menys"

Sí senyor! "Ole tus h..." (com dirien a l'altra banda de l'AVE). Tothom pensaria el mateix al seu lloc, és clar que sí! I per què anar soltant tòpics estúpids que no porten a res? En Bojan, el xaval de 20 anys acabats de fer que triomfarà segur al Barça, va dir realment el què pensava. I potser es va quedar curt i tot.

Felicitats, Bojan. Sé que segurament no llegiràs mai això, pero vull que quedi constància d'un fet, al que tampoc els mitjans sembla que hagin donat més rellevància. Per cert, com se t'acut canviar al número 9? Ara que per fi havia aconseguit una samarreta amb el teu nom i l'11, signada per tu, per la meva filla Maria, vas i et canvies de número... No home no! Això s'avisa! La Maria ja m'està preguntant si els números de les samarretes es poden "descosir"...

Deures!

Avui som 4 de Setembre. D'aquí a tres dies els nanos comencen a l'institut.



Fa exactament 78 dies que disfruten de vacances, cosa que trobo normal, i em sembla molt bé que el 7 de Setembre ja tornin al "cole" (per què no el 6??).



Bé, al que anava, resulta que avui, Dissabte, els tinc als dos: Marc (16) i Maria (14), fent deures a corre-cuita per tenir-los acabats de cara al dia 7. Els he dit que per a poder sortir aquest cap de setmana han d'estar acabats. No vegis com volen les pàgines! Les calculadores treuen fum! 78 dies tocant-se els respectius "collonets" i "ovariets" i ara tot són presses.



I diràs: "Es que com a pares haurieu d'haver organitzat la cosa i que anessin fent una mica cada setmana!"... Impossible! Creieu que no ho hem intentat? -"Papa, no siguis friki! Tenim temps! L'Aina i la Paula tampoc ho fan i els seus pares no diuen res!"




Ara veurem si la contrarrellotge d'avui (riu-te'n tu de la Vuelta a Espanya) dona o no els seus fruits. Aquí els tinc als dos, treient fum per les orelles...



...això si, amb mi al costat, perquè no se'n recorden de com es feia això del mínim comú múltiple. És clar, 78 dies són molts dies... I jo que deu fer 10.000 dies que no ho estudiava, me n'haig de recordar, és clar.

Cinc anys rimant raons

Volia felicitar al meu amic (vell amic) Víctor Pàmies, àlies Víctor Parèmies, pel cinquè aniversari del seu blog Raons que rimen.

És realment admirable la tasca de'n Víctor en el món blocaire, i, per un blocaire mandrós i inexistent com jo, sembla impresionant haver estat capaç durant cinc anys de mantenir un promig de dues entrades setmanals i obtenir milers i milers de visites.

Ànims Víctor, que no t'ho diem cada dia, però som molts els que et seguim, no només al Raons que rimen, sino a molts dels teus altres blogs.

M'han premiat! (i ara...)

Crec que és la primera vegada que un blog inexistent rep un premi.

En fi, moltes gràcies als amics del PiT pel detall, totalment inmerescut.

Això m'anima a pensar que no cal que aquest blog creixi, em premien igualment... És broma! Igual això m'engresca a continuar explicant coses. Ja ho veurem!