Avui la mare hagués fet 70 anys. La mare ens va deixar el 3 de Febrer. Després d'uns anys dolents, amb un problema darrere l'altre, l'atàxia, el càncer de pit, el fèmur, les infeccions, i, finalment la metàstasi als pulmons.
Ningú no es mereix una vida així. De petits, la mare sempre ens deia: "Si algun dia sóc una nosa, tanqueu-me en una residència, que no vull molestar ningú". Mai no volia molestar, no volia que ningú es preocupés per ella ni la cuidés. No ho va aconseguir pas. Sobretot el pare, i tots nosaltres, vam estar al seu costat fins el final.
Va deixar moltes coses escrites. Instruccions sobre la cerimònia de l'enterrament (que vam intentar complir), instruccions sobre els seus fills, sobre els pares, i deia que ningú no perdés el temps portant-li flors al cementiri (tampoc no li hem fet cas, és clar). Avui l'hi hem portat tots flors.
La mare sempre ha estat jove. Sempre va viure envoltada de gent jove, i això es notava. Era mestra d'institut, primer a Badalona, al barri de Sant Roc. Deu-n'hi-dó tirar-se vint anys donant classes a adolescents d'un barri així. I la mare se'ls estimava als alumnes. I ells a ella.
Recordo un dia quan jo tenia setze anys. Era festiu només a Barcelona ciutat, però no a Badalona. La mare em va dir: avui vindràs amb mi a l'institut, que els haig de posar un exàmen i tu els vigilaràs (ella no sé què més havia de fer, igual només volia "ensenyar" el seu fill gran). Per a mi era un paperot, anar a un barri com aquell, amb només un any més que els alumnes, i posar-me a vigilar si copiàven...
Abans d'arribar em diu: "No siguis massa dur, si copien una miqueta o treuen alguna xuleta fes veure que no ho veus, però després m'ho expliques, eh?". Coi! Vaig pensar, quin xollo de profe que tenen! Quan corregia exàmens a casa, li costava molt suspendre'ls, i si podia els apujava un xic la nota perquè arribessin al cinc.
Moltíssima gent l'estimava, ho saviem abans i ho hem sabut després. Des d'aquí, després de tres mesos sense gaires forces per escriure, us vull agraïr a tots els que la coneixieu les mostres de condol i d'estima que ens heu demostrat.
Per molts anys, mare! Aquest any no hem tingut forces per a celebrar-ho tots junts, però tots erem amb tu, com sempre.
6 comentaris:
Tens tota la raó Papa. L'àvia ha viscut masses coses que una persona com ella no es mereixia. És i sempre serà la millor àvia que es pot tenir i tot un exemple de com viure amb felicitat i alegria. T'estimem Àvia. Feliços 70.
Totes les pèrdues són doloroses i han de seguir un procés. És un bon símptoma poder explicar què se sent i celebrar els records del qui ja no hi són.
Una abraçada, Martí!
Anònim: ets en Marc o la Maria (crec que no tinc més fills, que jo sàpiga). Un petó molt fort, i gràcies per llegir el meu blog.
Víctor, diuen que el temps tot ho cura, però jo crec que l'únic que fa és que tinguem perspectiva de les coses. A mi sempre m'ha costat explicar el que sento de paraula, potser escrivint tot és més senzill.
Una abraçada!!
Realment, era única i molt especial. Costa molt estar sense ella, i no poder explicar-li totes les coses que van passant. Tot això és molt dificil, pero se, que ella estigui a on estigui ens estarà veient, i estarà al nostre costat, o al menys això és el que a mi m´agradaria. Ara ens toca ajudar al pare com poguem a passar-ho el millor possible, cosa que també costa molt...
La veritat es que hem tingut una mare genial, i de la que hem après moltissimes coses. GRACIES PER TOT MARE. Mia
T'entenc tant bé!!!.Ja saps que jo he passat pel mateix tràngol fa poc
No sabia això de la tema mare , només que buscaves un especialista pel seu fèmur.
Molts ànims i molta força.Una forta i solidària abraçada.
Ferran Papaseit
Bonic post, entranyable.
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada