El dentista

L'altre dia vaig anar al dentista. A qui li agrada anar al dentista?... No veig cap mà aixecada, ho sabia! De fet, la de dentista és la segona vocació que menys entenc. La primera és la d'uròleg. Demano disculpes als meus amics dentistes, protèsics i si hi ha algun uròleg que em llegeixi, doncs també.

Bé, el que us deia, l'altre dia vaig anar al dentista. Horrible sensació la de seure allà. a la "poltrona", amb la boca oberta estil hipopòtam famèlic, com dient: "faci, faci, ja pot entrar a matar quan vulgui".

Sabeu aquell acudit de "Oi que no ens farem mal, doctor?", mentre el pacient presionava els atributs masculins d'un dentista a punt d'entrar a matar. Doncs vaig tenir una sensació semblant.

No, no, no penseu que vaig per la vida palpant les vergonyes alienes, i molt menys les masculines, la qüestió és que, en plena "faena", quan l'home anava foradant geniva per encabir-hi un implant, vaig tenir un acte reflexe i nyaca!! li vaig clavar una queixalada al dit al pobre home.

L'home va exclamar: "coño, que esto es mi dedo!!" i se'm va separar un parell de metres mentre es treia el guà estèril i mirava les conseqüències del meu acte reflexe. Jo, amb la boca mig adormida i oberta per l'infermera, no vaig poder ni dir "perdoni". Però, us seré sincer, vaig tenir una lleugera sensació de plaer. Jo portava allà gairebé mitja hora passant "la del pulpo" i vaig pensar que la pausa havia estat bé.

Ara seriosament, la veritat és que el pobre home ho va fer molt bé, i el que més mal em va fer va ser la petita punxada de l'anestèssia. Això dels dentistes és una llegenda urbana.

Com m'agraden quan son ells!!

Avui és notícia a tota la "caverna mediàtica" aquesta "rajada" de'n Xavi a Barça TV. Evidentment, ell ni sabia que l'estaven gravant ni que es filtraria:

La veritat és que és maco veure a futbolistes xerrant com ho fem la gent normal, sense tants tòpics i posturetes "formals" a les que ens tenen acostumats. Tots imaginem que futbolistes, entrenadors, presidents, etc. "actúen" quan els entrevisten, i mai no ens mostren la seva cara real, i suposo que és el que els convé, evidentment.

En Xavi no diu res que ningú no sàpiga o s'imagini. Crec que encara en podria haver dit de més grosses, si li arriben a preguntar pel Pepe o pel Mourinho (sort que va tenir). Ara, a la famosa "caverna mediàtica" ja s'han afanyat a dir-ne de tots colors, a afirmar que això demostra que a can Barça tothom fa el paripé, començant pel pixador oficial de colònia, Pep Guardiola. Què es pensen? Que a casa seva no actúen? O us creieu que les actituts de'n Mou són sinceres i no premeditades?

Una altra cosa que caldria preguntar-se és com ha pogut filtrar-se aquest video. Ja he sentit dir que si el Barça no li hagués venut Barça TV a en Roures això no podria haver passat. Quina serà la reacció de'n Xavi en particular i dels jugadors del Barça en general cap a la cadena "amiga" que porta el nom del club? Creieu que seguirà tenint preferència en les entrevistes, i els jugadors seguiran com si res? Tinc ganes de veure què passa.

Annus horribilis

Segons la reina d'Anglaterra, 1992 va ésser un Annus Horribilis pel seu regne. Al Març, el seu fill petit es va separar de la díscola Sarah Fergusson després de veure-la en unes fotos en top-less i petonejant-se amb un plebeu. A l'Abril, la seva única filla es va divorciar de'n Mark Phillips. Al Juny, Lady Di publicava el seu famós llibre "Diana, her true story", on explicava un munt d'interioritats. Al Novembre se'ls va calar foc al seu meravellós castell de Windsor, i al Desembre el seu primogènit i la mateixa Lady Di van anunciar la seva separació. Deu n'hi do quin any!!

Tranquils tots! Ara no us diré que 2011 ha estat l'Annus Horribilis del Rei de les Espanyes pel cas Urdangarin, Deu me'n lliuri! Us vull parlar del meu any

A mi sempre m'han agradat més els anys parells que els senars. Vaig néixer al 66, vaig veure la primera lliga del Barça al 74, vaig enamorar-me per primer cop l'any 80, vaig conèixer la meva dona l'any 90, em vaig casar el 92, vaig tenir els meus fills al 94 i 96, vaig començar la meva millor aventura empresarial l'any 2000. 2011, que es senar i nombre primer, no podia ser un bon any...

2011 ha estat un mal any. Molts dels propòsits que un es fa després de prendre el raïm i brindar amb cava s'acaven convertint en realitat i d'altres no. En el meu cas, gairebé res ha funcionat com calia, he perdut primer la mare, i després l'àvia (la vida de vegades canvia l'ordre de les coses de forma injusta), he hagut de fer fora gent que estava fent bé la seva feina (encara que gràcies a això tots els altres encara son amb nosaltres), no m'he aprimat ni un gram (malgrat els bons propòsits), estic més estressat que mai, molts amics i familiars han perdut la feina o estan en condicions pitjors que abans...

He decidit que en aquest post escriuré un decàleg de coses bones que ha tingut aquest any. Diuen que cal mirar la vida en positiu, així que vaig a fer l'esforç:

1) Tinc una dona excepcional. La millor companya i la millor mare.

2) Tinc uns fills dels que puc sentir-me, i em sento, orgullòs. Dues meravelles de persones, que cada dia em fan créixer

3) Tinc una família unida i que s'estima. El pare, sortint-se'n a poc a poc, els germans, cunyats, nebots,...

4) Aquest any he conservat les amistats de debò, i també n'he retrobat alguna que creia perduda

5) He passat un estiu fantàstic, amb unes vacances curtes però intenses, amb els meus

6) El Barça ho guanya tot, i no hi ha qui el pari

7) Tinc feina, molta feina, més que mai. I això, per desgràcia, no tothom pot dir-ho

8) Tinc 966 contactes al LinkedIn, 454 amics al Facebook i 137 seguidors al Twitter. Virtualment, no estic malament...

9) Tinc, de moment, bona salut. Aquest any no he estat malalt ni un dia

10) He tornat a escriure al blog

Això m'ha d'anar bé. Si m'agafa el "baixón" em llegiré aquest decàleg i problema solucionat. A més a més, ara comença un any parell, de nou ple de bons propòsits. Ja només cal dir: "Aquest any sí!!"

Ah! i a tots els que em llegiu, que no me n'oblidi: FELIÇ ANY NOU, que ja era hora de canviar d'any!

11 de l'11 de l'11

Avui és un dia molt peculiar: 11 de l'11 de l'11. No és pel sorteig dels "cegos" ni perquè sigui el meu sant, que també, sino pels dígits en questió. Un cas (sis xifres iguals) que només es pot repetir un cop cada segle (si no tenim en compte les dues primeres xifres de l'any)

A mi sempre m'ha agradat que el meu Sant fós l'onze de Novembre, els "quatre uns". Si, a sobre, la tradició t'assegura que farà bon temps (l'estiuet) encara millor. No recordo cap dia del meu Sant plujós (segur que ara surt un aprenent de metereòleg i en xafa la paradeta mirant al Google).

A casa ens feiem (i ens fem) regals pel Sant. No és que siguem religiosos, però és una tradició bonica. A mi m'ha caigut una colònia, un cinturó i un clauer. No està malament. No son regals espectaculars (vaig demanar un Ferrari, però hi ha crisi), però és bonic que els teus fills i la teva dona vinguin al llit a les dotze, quan ja estas agafant el primer son, i se't tirin a sobre plens de paquetets, no trobeu?

A sobre, més avall de l'Ebre diuen que a tots els porcs els arriba aquest dia. Per què serà? Tots els Martins i Martines som porcs? Ah, no! És que als pobres els converteixen en butifarres el dia del meu Sant. Vaja manera de celebrar-ho! (decidit! avui no menjo butifarra en senyal de respecte als porquets)

MANDRA

Fa uns quatre o cinc anys vaig sentir a parlar dels blogs per primera vegada. Gràcies a alguns amics meus blocaires, com en Víctor Pàmies o els del Personal i Transferible (PiT) vaig començar a fer de "voyeur" i vaig decidir "reservar-me" un espai a Blogger que es diés FENT CAMÍ, per tal de conservar-ne el nom, per si algun dia decidia fer un blog propi.

A finals d'Agost de l'any passat vaig escriure-hi el meu primer post M'han premiat! (i ara...) una mica picat pels amics del PiT, pensant que seria flor d'un dia, i em vaig anar animant... No he estat mai un gran blocaire, peró anàvem fent, sense cap pretensió.

Molts dels meus amics (blocaires o no) m'havien avisat: Que això de fer un blog requereix constància!, que et farà mandra i ho deixaràs estar! que vas massa atabalat per a mantenir una cosa així! I jo els deia: "El dia que me'n cansi, paro, i ja està!"

I aixó és el què ha passat aquests sis mesos. Va morir la mare, després l'àvia (que ja té nassos la cosa, em refereixo a l'ordre de les coses), la feina no em deixa ni respirar, els nanos, la família,... en fi! Tot menys el blog. Total, perquè ho llegeixin quatre amiguets, i els que no parlen català se m'emprenyin...

I la veritat és que, un cop passen els dies, les setmanes, els mesos,... es fa més i més complicat tornar-hi. Penses: Ara hauré d'escriure d'alguna cosa transcendent, i donar explicacions de per què aquest silenci, perquè si no ho faig, quedarà malament (què et penses, que et donaran un Pullitzer o què?). Vaja, que no trobes mai el moment ni el tema.

Ara he fet com l'Isbert a Mr Marshall.. "Os mereceis una explicación, y esa explicación yo os la voy a pagar!". La veritat: pura mandra companys! Que no tinc temps? Si voleu sumo totes les hores que he passat espatarrat al sofà mirant la tele! Que no tinc res a dir? Mentida! Sempre es poden dir coses. Al twitter, com que son curtetes, les dic molt sovint. El que us deia: pura mandra!

Ara a veure si després d'aquesta auto-confessió m'estaré sis mesos més sense escriure... o sis anys, qui sap!

T'estimo, Rosa...

Col.laboració al 202 Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món"

Avui l'havien tret al carrer. Havia sentit que era la Diada de Sant Jordi, i l'amo de la llibreria l'estava exposant a ell, i a molts dels seus companys, en un taulell fora al carrer. S'hi estava bé allà. Molt millor que a la fosca estanteria habitual. Feia sol, i la llum li sentava bé als colors de la seva portada, verds i vermells llampants.

A mig matí la va veure. Just a l'altra banda de la Rambla Catalunya. Unes noies cuidaven una paradeta de roses. Totes les flors estaven guarnides amb amor i cura, però Ella era única. Roja, grossa i amb uns plecs i corbes únics. En va quedar enamorat a primera vista.

Va estar hores i hores contemplant-la embadalit. Sospitava que ella també l'havia vist, perquè com més la mirava ella més s'estarrufava i lluïa amb la llum del Sol.

De cop i volta, unes mans joves l'agafaren. "Aquest llibre quant val?" va sentir. Era una veu de noia, molt musical i bonica. Al cap d'una estona va veure que l'anaven a embolicar per regal. Va donar una darrera ullada a la Rosa, amb melangia, sabia que allò era un darrer adéu. "T'estimo, Rosa", va pensar amb totes les seves forces.

Unes hores després, unes mans fortes i joves obrien el seu embolcall. "Oh, gràcies. És just el llibre que volia. Ets un encant", va sentir. El van acaronar, van fullejar les seves pàgines i el van deixar un moment sobre una tauleta...

...llavors la va veure. Allà, dins d'un bonic gerro de vidre fumat, esplèndida, més brillant que unes hores abans al carrer. Era la Rosa! Va sentir la veu de la noia: "Amb la rosa tan preciosa que m'has comprat t'havia de comprar un bon llibre, no?" Si hagués tingut ulls se li haurien omplert de llàgrimes!

Van passar els dies, el noi se'l llegia amb avidesa, i la Rosa s'anava pansint, però ell n'estava igual d'enamorat. Un dia va sentir: "Ja me l'he acabat, esplèndid!" Hi guardaré la rosa a dins com a record d'aquest Sant Jordi.

I llavors va passar: En un gest d'immens amor, ell va desar la Rosa, encara radiant, dins una de les seves pàgines. Es van fusionar. Van fer l'amor a la manera dels llibres i les roses. I així quedaren per sempre. Fets un de sol, units en l'amor.

Avui seria festa...

Avui la mare hagués fet 70 anys. La mare ens va deixar el 3 de Febrer. Després d'uns anys dolents, amb un problema darrere l'altre, l'atàxia, el càncer de pit, el fèmur, les infeccions, i, finalment la metàstasi als pulmons.

Ningú no es mereix una vida així. De petits, la mare sempre ens deia: "Si algun dia sóc una nosa, tanqueu-me en una residència, que no vull molestar ningú". Mai no volia molestar, no volia que ningú es preocupés per ella ni la cuidés. No ho va aconseguir pas. Sobretot el pare, i tots nosaltres, vam estar al seu costat fins el final.

Va deixar moltes coses escrites. Instruccions sobre la cerimònia de l'enterrament (que vam intentar complir), instruccions sobre els seus fills, sobre els pares, i deia que ningú no perdés el temps portant-li flors al cementiri (tampoc no li hem fet cas, és clar). Avui l'hi hem portat tots flors.

La mare sempre ha estat jove. Sempre va viure envoltada de gent jove, i això es notava. Era mestra d'institut, primer a Badalona, al barri de Sant Roc. Deu-n'hi-dó tirar-se vint anys donant classes a adolescents d'un barri així. I la mare se'ls estimava als alumnes. I ells a ella.

Recordo un dia quan jo tenia setze anys. Era festiu només a Barcelona ciutat, però no a Badalona. La mare em va dir: avui vindràs amb mi a l'institut, que els haig de posar un exàmen i tu els vigilaràs (ella no sé què més havia de fer, igual només volia "ensenyar" el seu fill gran). Per a mi era un paperot, anar a un barri com aquell, amb només un any més que els alumnes, i posar-me a vigilar si copiàven...

Abans d'arribar em diu: "No siguis massa dur, si copien una miqueta o treuen alguna xuleta fes veure que no ho veus, però després m'ho expliques, eh?". Coi! Vaig pensar, quin xollo de profe que tenen! Quan corregia exàmens a casa, li costava molt suspendre'ls, i si podia els apujava un xic la nota perquè arribessin al cinc.

Moltíssima gent l'estimava, ho saviem abans i ho hem sabut després. Des d'aquí, després de tres mesos sense gaires forces per escriure, us vull agraïr a tots els que la coneixieu les mostres de condol i d'estima que ens heu demostrat.

Per molts anys, mare! Aquest any no hem tingut forces per a celebrar-ho tots junts, però tots erem amb tu, com sempre.