dijous, 21 d’abril del 2011

T'estimo, Rosa...

Col.laboració al 202 Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món"






Avui l'havien tret al carrer. Havia sentit que era la Diada de Sant Jordi, i l'amo de la llibreria l'estava exposant a ell, i a molts dels seus companys, en un taulell fora al carrer. S'hi estava bé allà. Molt millor que a la fosca estanteria habitual. Feia sol, i la llum li sentava bé als colors de la seva portada, verds i vermells llampants.



A mig matí la va veure. Just a l'altra banda de la Rambla Catalunya. Unes noies cuidaven una paradeta de roses. Totes les flors estaven guarnides amb amor i cura, però Ella era única. Roja, grossa i amb uns plecs i corbes únics. En va quedar enamorat a primera vista.



Va estar hores i hores contemplant-la embadalit. Sospitava que ella també l'havia vist, perquè com més la mirava ella més s'estarrufava i lluïa amb la llum del Sol.



De cop i volta, unes mans joves l'agafaren. "Aquest llibre quant val?" va sentir. Era una veu de noia, molt musical i bonica. Al cap d'una estona va veure que l'anaven a embolicar per regal. Va donar una darrera ullada a la Rosa, amb melangia, sabia que allò era un darrer adéu. "T'estimo, Rosa", va pensar amb totes les seves forces.



Unes hores després, unes mans fortes i joves obrien el seu embolcall. "Oh, gràcies. És just el llibre que volia. Ets un encant", va sentir. El van acaronar, van fullejar les seves pàgines i el van deixar un moment sobre una tauleta...



...llavors la va veure. Allà, dins d'un bonic gerro de vidre fumat, esplèndida, més brillant que unes hores abans al carrer. Era la Rosa! Va sentir la veu de la noia: "Amb la rosa tan preciosa que m'has comprat t'havia de comprar un bon llibre, no?" Si hagués tingut ulls se li haurien omplert de llàgrimes!



Van passar els dies, el noi se'l llegia amb avidesa, i la Rosa s'anava pansint, però ell n'estava igual d'enamorat. Un dia va sentir: "Ja me l'he acabat, esplèndid!" Hi guardaré la rosa a dins com a record d'aquest Sant Jordi.



I llavors va passar: En un gest d'immens amor, ell va desar la Rosa, encara radiant, dins una de les seves pàgines. Es van fusionar. Van fer l'amor a la manera dels llibres i les roses. I així quedaren per sempre. Fets un de sol, units en l'amor.






diumenge, 17 d’abril del 2011

Avui seria festa...


Avui la mare hagués fet 70 anys. La mare ens va deixar el 3 de Febrer. Després d'uns anys dolents, amb un problema darrere l'altre, l'atàxia, el càncer de pit, el fèmur, les infeccions, i, finalment la metàstasi als pulmons.

Ningú no es mereix una vida així. De petits, la mare sempre ens deia: "Si algun dia sóc una nosa, tanqueu-me en una residència, que no vull molestar ningú". Mai no volia molestar, no volia que ningú es preocupés per ella ni la cuidés. No ho va aconseguir pas. Sobretot el pare, i tots nosaltres, vam estar al seu costat fins el final.

Va deixar moltes coses escrites. Instruccions sobre la cerimònia de l'enterrament (que vam intentar complir), instruccions sobre els seus fills, sobre els pares, i deia que ningú no perdés el temps portant-li flors al cementiri (tampoc no li hem fet cas, és clar). Avui l'hi hem portat tots flors.

La mare sempre ha estat jove. Sempre va viure envoltada de gent jove, i això es notava. Era mestra d'institut, primer a Badalona, al barri de Sant Roc. Deu-n'hi-dó tirar-se vint anys donant classes a adolescents d'un barri així. I la mare se'ls estimava als alumnes. I ells a ella.

Recordo un dia quan jo tenia setze anys. Era festiu només a Barcelona ciutat, però no a Badalona. La mare em va dir: avui vindràs amb mi a l'institut, que els haig de posar un exàmen i tu els vigilaràs (ella no sé què més havia de fer, igual només volia "ensenyar" el seu fill gran). Per a mi era un paperot, anar a un barri com aquell, amb només un any més que els alumnes, i posar-me a vigilar si copiàven...

Abans d'arribar em diu: "No siguis massa dur, si copien una miqueta o treuen alguna xuleta fes veure que no ho veus, però després m'ho expliques, eh?". Coi! Vaig pensar, quin xollo de profe que tenen! Quan corregia exàmens a casa, li costava molt suspendre'ls, i si podia els apujava un xic la nota perquè arribessin al cinc.

Moltíssima gent l'estimava, ho saviem abans i ho hem sabut després. Des d'aquí, després de tres mesos sense gaires forces per escriure, us vull agraïr a tots els que la coneixieu les mostres de condol i d'estima que ens heu demostrat.

Per molts anys, mare! Aquest any no hem tingut forces per a celebrar-ho tots junts, però tots erem amb tu, com sempre.