dijous, 19 d’abril del 2012

El dentista

L'altre dia vaig anar al dentista. A qui li agrada anar al dentista?... No veig cap mà aixecada, ho sabia! De fet, la de dentista és la segona vocació que menys entenc. La primera és la d'uròleg. Demano disculpes als meus amics dentistes, protèsics i si hi ha algun uròleg que em llegeixi, doncs també.

Bé, el que us deia, l'altre dia vaig anar al dentista. Horrible sensació la de seure allà. a la "poltrona", amb la boca oberta estil hipopòtam famèlic, com dient: "faci, faci, ja pot entrar a matar quan vulgui".

Sabeu aquell acudit de "Oi que no ens farem mal, doctor?", mentre el pacient presionava els atributs masculins d'un dentista a punt d'entrar a matar. Doncs vaig tenir una sensació semblant.
No, no, no penseu que vaig per la vida palpant les vergonyes alienes, i molt menys les masculines, la qüestió és que, en plena "faena", quan l'home anava foradant geniva per encabir-hi un implant, vaig tenir un acte reflexe i nyaca!! li vaig clavar una queixalada al dit al pobre home.

L'home va exclamar: "coño, que esto es mi dedo!!" i se'm va separar un parell de metres mentre es treia el guà estèril i mirava les conseqüències del meu acte reflexe. Jo, amb la boca mig adormida i oberta per l'infermera, no vaig poder ni dir "perdoni". Però, us seré sincer, vaig tenir una lleugera sensació de plaer. Jo portava allà gairebé mitja hora passant "la del pulpo" i vaig pensar que la pausa havia estat bé.

Ara seriosament, la veritat és que el pobre home ho va fer molt bé, i el que més mal em va fer va ser la petita punxada de l'anestèssia. Això dels dentistes és una llegenda urbana.