Fa uns quatre o cinc anys vaig sentir a parlar dels blogs per primera vegada. Gràcies a alguns amics meus blocaires, com en Víctor Pàmies o els del Personal i Transferible (PiT) vaig començar a fer de "voyeur" i vaig decidir "reservar-me" un espai a Blogger que es diés FENT CAMÍ, per tal de conservar-ne el nom, per si algun dia decidia fer un blog propi.
A finals d'Agost de l'any passat vaig escriure-hi el meu primer post M'han premiat! (i ara...) una mica picat pels amics del PiT, pensant que seria flor d'un dia, i em vaig anar animant... No he estat mai un gran blocaire, peró anàvem fent, sense cap pretensió.
Molts dels meus amics (blocaires o no) m'havien avisat: Que això de fer un blog requereix constància!, que et farà mandra i ho deixaràs estar! que vas massa atabalat per a mantenir una cosa així! I jo els deia: "El dia que me'n cansi, paro, i ja està!"
I aixó és el què ha passat aquests sis mesos. Va morir la mare, després l'àvia (que ja té nassos la cosa, em refereixo a l'ordre de les coses), la feina no em deixa ni respirar, els nanos, la família,... en fi! Tot menys el blog. Total, perquè ho llegeixin quatre amiguets, i els que no parlen català se m'emprenyin...
I la veritat és que, un cop passen els dies, les setmanes, els mesos,... es fa més i més complicat tornar-hi. Penses: Ara hauré d'escriure d'alguna cosa transcendent, i donar explicacions de per què aquest silenci, perquè si no ho faig, quedarà malament (què et penses, que et donaran un Pullitzer o què?). Vaja, que no trobes mai el moment ni el tema.
Ara he fet com l'Isbert a Mr Marshall.. "Os mereceis una explicación, y esa explicación yo os la voy a pagar!". La veritat: pura mandra companys! Que no tinc temps? Si voleu sumo totes les hores que he passat espatarrat al sofà mirant la tele! Que no tinc res a dir? Mentida! Sempre es poden dir coses. Al twitter, com que son curtetes, les dic molt sovint. El que us deia: pura mandra!
Ara a veure si després d'aquesta auto-confessió m'estaré sis mesos més sense escriure... o sis anys, qui sap!
6 comentaris:
Lo de les hores esparrafat al sofà mirant la tele ho puc assegurar. Sempre que no estàs veient algun dels importantissims partits del teu fill preferit que tan t'agraden, estàs veient cualsevol partit de la lliga Australiana o Belga...(cosa que odio perquè no puc mirar pelis).
Marc
Ves que no decideixi dedicar-me al blog enlloc de matinar els dissabtes per anar amb "el nen" a Manlleu o a Torelló...
Escriure és una manera de commoure, de vegades d’irritar i sempre de comunicar-nos. Llegir el que escrius ens apropa i ens agrada, sobretot perquè Pullitzer a part, amic Martí, el que escrius és molt més que una prosa mitjanament decent.
Quan escrius, sempre tens en compte els altres, de fet el que més compta quan escrius són els altres i segurament... de ben segur, haurà qui és més feliç gràcies a tu, qui coneixerà mon gràcies a tu, qui creixerà gràcies a tu i això, sens dubte, és el teu millor article.
Així doncs, un cada sis mesos?, tant se val ! Gràcies per compartir !
(p.d. emmm, deixa veure les pelis)
Gràcies Núria! Amb paraules com les teves m'hauré d'animar a escriure més sovint...
I no són pelis, el que volen veure és Tele5, i a això em nego!!!
La mandra és el mantra dels blogaires. Cal saber-s'hi sobreposar!
La qüestió és que finalment escrius perquè vols i el que vols. I si deixes d'escriure, només t'has de justificar amb tu mateix.
Gràcies Víctor! Sembla que ara el mantra no està podent amb mi. Ahir, amb la Montserrat Roig no em vaig atrevir, però avui ja hi torno!
Publica un comentari a l'entrada