Demà s'acaba el món

Desenganyeu-vos. Això s'ha acabat. Totes les compres de Nadal, el cotxe nou que fa un parell de mesos que teniu, el pernil 5J que volieu encetar la nit de Nadal, les mandarines pel Tió... No valen per res! Demà s'acaba el món.

Qui ens ho havia de dir! Amb la de gent que ha passat per aquí els darrers 26.000 anys, i ens toca a nosaltres viure-ho. Quin privilegi, no? I què farem, mirarem la CNN en directe com quan la guerra del golf? Sortirem al carrer a veure com cauen meteorits per totes bandes? Estic emocionat.

Em sembla que demà no aniré a treballar. Total, per què? Encara no he cobrat aquest mes, i estic treballant "de gratis", no? Em quedaré a casa contemplant com evoluciona la Natura al pas de la fi del món.

El què passa és que no full semblar un idiota si avui començo a acomiadar-me de tots, així que us deixo aquest post, i qui hi arrivi a temps, que el llegeixi. Doneu-vos per acomiadats!

Per si de cas no fos exactament veritat el que deien els Maies Galàctics fa segles, crec que demà a primera hora em tornaré a xupar les caravanes de cada dia, tornaré a aguantar jefes, proveidors, clients, i "salga el Sol por Antequera". Igual si demà surt el Sol per Antequera és una senyal dels Maies Galàctics...

Així que, si al final seguim tots per aquí, ja tornaré per felicitar-vos les festes, que si no no val la pena perdre el temps. Apa! passeu-vos ho bé demà!

Astres alineats

Avui he viscut una d'aquelles experiències en que es parla d'alineació dels astres.

En els darrers 20 anys havia vist només un cop a la Montse. La Montse és una bona amiga de l'adolescència a la que havia perdut de vista fins que "Sant Feisbuc" va aparèixer a les nostres vides. Segur que a tots els que llegiu això, si teniu Feisbuc, us ha passat (i tots en teniu, segur).

Bé, una amiga retrobada, un cafè passatger, un "ens hem de seguir veient", i des de llavors començo a seguir-la a la xarxa i me n'adono que aquella afició dels 16 anys d'escriure poemes ha seguit aflorant, a poc a poc, i ara la Montse, de tant en tant, ens regala als seus amics del Feisbuc poemes i escrits meravellosos.

Bé, tornem al tema dels astres, que me n'estic anant pels dallonses de Úbeda...

Resulta que jo aquesta setmana ha estat a Marsella, a França, i degut a les no gaire bones combinacions i a que m'agrada conduïr, decideixo que hi aniré en cotxe. Tornava a casa avui divendres a la tarda. Abans, només havia estat a Marsella de viatge de fi de curs de segun de BUP (o era de primer?).

I el dia que marxo cap a allà, llegeixo al feisbuc de la Montse que, per primera vegada després de 30 anys, exposa alguns escrits seus al públic, combinats amb gravats de'n Carles Vergés, un fantàstic pintor, al poble de Le Barcarés, al sud de França, just a l'hora que jo estaré passant pel costat, per Perpignan.

Llavors m'ha passat allò (no us ha passat mai?): M'he dit, tanta coïncidència no pot ser casualitat; hi has d'anar: s'han alineat els astres!

Hi he anat, he vist la Montse, i la Tresa, una altra fantàstica vella amiga, i m'ha encantat. Us deixo amb un dels gravats de'n Carles Vergés i el text de la Montse que l'ha inspirat. Ara que això de les trilogies eròtiques està de moda, crec que us agradarà. Felicitats, Montseta!!

 

 

Necessito el teu cos.
Necessito cada plec de la teva pell per sentir que la llengua té una utilitat més unívoca que la parla..
Necessito el teu cos.
Des dels cabells fins la planta dels peus on hi ha tots i cadascun dels punts neuràlgics de les teves entranyes.
Necessito enroscar la meva llengua com ho faria una serp per tot el tronc del teu arbre, resseguir cada nus de l'escorça i endinsar-m'hi f...

ins el tot.
Necessito teu cos.
Sentir-te relliscar amb una lava roent creada del no res i aconseguir, amb el desig més visceral, alliberar-te del món de la culpa.
Necessito el teu cos.
Escoltar els teus sospirs convertir-se en gemecs, fins que, finalment, sigui un prec el que em demani que amb les mans comenci la festa de la vida

El caparró

 

Aquesta és la meva participació als recuperats Jocs Literaris de'n Jesus Tibau. Benvinguts siguin de nou

 

Com saber què passa per aquell caparró d'un nen de 3 anys que va a escola per primer cop? Ho recordeu? Jo no... Recordo la sensació del primer dia de "cole" des dels 6 anys, però no a aquella edat.

 

Deu ser una combinació de por, nervis, il.lusió, excitació, és la primera gran responsabilitat que t'ofereix la vida. Fins ara has viscut sota les ales de la mare, del pare, dels avis, com a molt a l'escola bressol...

 

"Ara ja ets un homenet", et diuen, et deixen sol, junt amb un munt de nanos que, segurament, estant sentint coses com les que tu sents, però penses que tots ells estan confiats, segurs, i et sembla que tots et miren a tu, i que tu ets l'únic que sent el que sents.

 

El que sí sé, perquè ho he vist en els meus fills, és com canvia el mateix nen del matí a la tarda, quan el reculls. L'excitació ha guanyat a la por, hi ha mil coses que explicar, i normalment uns pares, unes ales, sota les que refugiar-se de seguida, per enyor de la dosi diària que t'ha mancat durant unes hores.



El dentista

L'altre dia vaig anar al dentista. A qui li agrada anar al dentista?... No veig cap mà aixecada, ho sabia! De fet, la de dentista és la segona vocació que menys entenc. La primera és la d'uròleg. Demano disculpes als meus amics dentistes, protèsics i si hi ha algun uròleg que em llegeixi, doncs també.

Bé, el que us deia, l'altre dia vaig anar al dentista. Horrible sensació la de seure allà. a la "poltrona", amb la boca oberta estil hipopòtam famèlic, com dient: "faci, faci, ja pot entrar a matar quan vulgui".

Sabeu aquell acudit de "Oi que no ens farem mal, doctor?", mentre el pacient presionava els atributs masculins d'un dentista a punt d'entrar a matar. Doncs vaig tenir una sensació semblant.

No, no, no penseu que vaig per la vida palpant les vergonyes alienes, i molt menys les masculines, la qüestió és que, en plena "faena", quan l'home anava foradant geniva per encabir-hi un implant, vaig tenir un acte reflexe i nyaca!! li vaig clavar una queixalada al dit al pobre home.

L'home va exclamar: "coño, que esto es mi dedo!!" i se'm va separar un parell de metres mentre es treia el guà estèril i mirava les conseqüències del meu acte reflexe. Jo, amb la boca mig adormida i oberta per l'infermera, no vaig poder ni dir "perdoni". Però, us seré sincer, vaig tenir una lleugera sensació de plaer. Jo portava allà gairebé mitja hora passant "la del pulpo" i vaig pensar que la pausa havia estat bé.

Ara seriosament, la veritat és que el pobre home ho va fer molt bé, i el que més mal em va fer va ser la petita punxada de l'anestèssia. Això dels dentistes és una llegenda urbana.

Com m'agraden quan son ells!!

Avui és notícia a tota la "caverna mediàtica" aquesta "rajada" de'n Xavi a Barça TV. Evidentment, ell ni sabia que l'estaven gravant ni que es filtraria:

La veritat és que és maco veure a futbolistes xerrant com ho fem la gent normal, sense tants tòpics i posturetes "formals" a les que ens tenen acostumats. Tots imaginem que futbolistes, entrenadors, presidents, etc. "actúen" quan els entrevisten, i mai no ens mostren la seva cara real, i suposo que és el que els convé, evidentment.

En Xavi no diu res que ningú no sàpiga o s'imagini. Crec que encara en podria haver dit de més grosses, si li arriben a preguntar pel Pepe o pel Mourinho (sort que va tenir). Ara, a la famosa "caverna mediàtica" ja s'han afanyat a dir-ne de tots colors, a afirmar que això demostra que a can Barça tothom fa el paripé, començant pel pixador oficial de colònia, Pep Guardiola. Què es pensen? Que a casa seva no actúen? O us creieu que les actituts de'n Mou són sinceres i no premeditades?

Una altra cosa que caldria preguntar-se és com ha pogut filtrar-se aquest video. Ja he sentit dir que si el Barça no li hagués venut Barça TV a en Roures això no podria haver passat. Quina serà la reacció de'n Xavi en particular i dels jugadors del Barça en general cap a la cadena "amiga" que porta el nom del club? Creieu que seguirà tenint preferència en les entrevistes, i els jugadors seguiran com si res? Tinc ganes de veure què passa.

Annus horribilis

Segons la reina d'Anglaterra, 1992 va ésser un Annus Horribilis pel seu regne. Al Març, el seu fill petit es va separar de la díscola Sarah Fergusson després de veure-la en unes fotos en top-less i petonejant-se amb un plebeu. A l'Abril, la seva única filla es va divorciar de'n Mark Phillips. Al Juny, Lady Di publicava el seu famós llibre "Diana, her true story", on explicava un munt d'interioritats. Al Novembre se'ls va calar foc al seu meravellós castell de Windsor, i al Desembre el seu primogènit i la mateixa Lady Di van anunciar la seva separació. Deu n'hi do quin any!!

Tranquils tots! Ara no us diré que 2011 ha estat l'Annus Horribilis del Rei de les Espanyes pel cas Urdangarin, Deu me'n lliuri! Us vull parlar del meu any

A mi sempre m'han agradat més els anys parells que els senars. Vaig néixer al 66, vaig veure la primera lliga del Barça al 74, vaig enamorar-me per primer cop l'any 80, vaig conèixer la meva dona l'any 90, em vaig casar el 92, vaig tenir els meus fills al 94 i 96, vaig començar la meva millor aventura empresarial l'any 2000. 2011, que es senar i nombre primer, no podia ser un bon any...

2011 ha estat un mal any. Molts dels propòsits que un es fa després de prendre el raïm i brindar amb cava s'acaven convertint en realitat i d'altres no. En el meu cas, gairebé res ha funcionat com calia, he perdut primer la mare, i després l'àvia (la vida de vegades canvia l'ordre de les coses de forma injusta), he hagut de fer fora gent que estava fent bé la seva feina (encara que gràcies a això tots els altres encara son amb nosaltres), no m'he aprimat ni un gram (malgrat els bons propòsits), estic més estressat que mai, molts amics i familiars han perdut la feina o estan en condicions pitjors que abans...

He decidit que en aquest post escriuré un decàleg de coses bones que ha tingut aquest any. Diuen que cal mirar la vida en positiu, així que vaig a fer l'esforç:

1) Tinc una dona excepcional. La millor companya i la millor mare.

2) Tinc uns fills dels que puc sentir-me, i em sento, orgullòs. Dues meravelles de persones, que cada dia em fan créixer

3) Tinc una família unida i que s'estima. El pare, sortint-se'n a poc a poc, els germans, cunyats, nebots,...

4) Aquest any he conservat les amistats de debò, i també n'he retrobat alguna que creia perduda

5) He passat un estiu fantàstic, amb unes vacances curtes però intenses, amb els meus

6) El Barça ho guanya tot, i no hi ha qui el pari

7) Tinc feina, molta feina, més que mai. I això, per desgràcia, no tothom pot dir-ho

8) Tinc 966 contactes al LinkedIn, 454 amics al Facebook i 137 seguidors al Twitter. Virtualment, no estic malament...

9) Tinc, de moment, bona salut. Aquest any no he estat malalt ni un dia

10) He tornat a escriure al blog

Això m'ha d'anar bé. Si m'agafa el "baixón" em llegiré aquest decàleg i problema solucionat. A més a més, ara comença un any parell, de nou ple de bons propòsits. Ja només cal dir: "Aquest any sí!!"

Ah! i a tots els que em llegiu, que no me n'oblidi: FELIÇ ANY NOU, que ja era hora de canviar d'any!

11 de l'11 de l'11

Avui és un dia molt peculiar: 11 de l'11 de l'11. No és pel sorteig dels "cegos" ni perquè sigui el meu sant, que també, sino pels dígits en questió. Un cas (sis xifres iguals) que només es pot repetir un cop cada segle (si no tenim en compte les dues primeres xifres de l'any)

A mi sempre m'ha agradat que el meu Sant fós l'onze de Novembre, els "quatre uns". Si, a sobre, la tradició t'assegura que farà bon temps (l'estiuet) encara millor. No recordo cap dia del meu Sant plujós (segur que ara surt un aprenent de metereòleg i en xafa la paradeta mirant al Google).

A casa ens feiem (i ens fem) regals pel Sant. No és que siguem religiosos, però és una tradició bonica. A mi m'ha caigut una colònia, un cinturó i un clauer. No està malament. No son regals espectaculars (vaig demanar un Ferrari, però hi ha crisi), però és bonic que els teus fills i la teva dona vinguin al llit a les dotze, quan ja estas agafant el primer son, i se't tirin a sobre plens de paquetets, no trobeu?

A sobre, més avall de l'Ebre diuen que a tots els porcs els arriba aquest dia. Per què serà? Tots els Martins i Martines som porcs? Ah, no! És que als pobres els converteixen en butifarres el dia del meu Sant. Vaja manera de celebrar-ho! (decidit! avui no menjo butifarra en senyal de respecte als porquets)