11 de l'11 de l'11

Avui és un dia molt peculiar: 11 de l'11 de l'11. No és pel sorteig dels "cegos" ni perquè sigui el meu sant, que també, sino pels dígits en questió. Un cas (sis xifres iguals) que només es pot repetir un cop cada segle (si no tenim en compte les dues primeres xifres de l'any)

A mi sempre m'ha agradat que el meu Sant fós l'onze de Novembre, els "quatre uns". Si, a sobre, la tradició t'assegura que farà bon temps (l'estiuet) encara millor. No recordo cap dia del meu Sant plujós (segur que ara surt un aprenent de metereòleg i en xafa la paradeta mirant al Google).

A casa ens feiem (i ens fem) regals pel Sant. No és que siguem religiosos, però és una tradició bonica. A mi m'ha caigut una colònia, un cinturó i un clauer. No està malament. No son regals espectaculars (vaig demanar un Ferrari, però hi ha crisi), però és bonic que els teus fills i la teva dona vinguin al llit a les dotze, quan ja estas agafant el primer son, i se't tirin a sobre plens de paquetets, no trobeu?

A sobre, més avall de l'Ebre diuen que a tots els porcs els arriba aquest dia. Per què serà? Tots els Martins i Martines som porcs? Ah, no! És que als pobres els converteixen en butifarres el dia del meu Sant. Vaja manera de celebrar-ho! (decidit! avui no menjo butifarra en senyal de respecte als porquets)

MANDRA

Fa uns quatre o cinc anys vaig sentir a parlar dels blogs per primera vegada. Gràcies a alguns amics meus blocaires, com en Víctor Pàmies o els del Personal i Transferible (PiT) vaig començar a fer de "voyeur" i vaig decidir "reservar-me" un espai a Blogger que es diés FENT CAMÍ, per tal de conservar-ne el nom, per si algun dia decidia fer un blog propi.

A finals d'Agost de l'any passat vaig escriure-hi el meu primer post M'han premiat! (i ara...) una mica picat pels amics del PiT, pensant que seria flor d'un dia, i em vaig anar animant... No he estat mai un gran blocaire, peró anàvem fent, sense cap pretensió.

Molts dels meus amics (blocaires o no) m'havien avisat: Que això de fer un blog requereix constància!, que et farà mandra i ho deixaràs estar! que vas massa atabalat per a mantenir una cosa així! I jo els deia: "El dia que me'n cansi, paro, i ja està!"

I aixó és el què ha passat aquests sis mesos. Va morir la mare, després l'àvia (que ja té nassos la cosa, em refereixo a l'ordre de les coses), la feina no em deixa ni respirar, els nanos, la família,... en fi! Tot menys el blog. Total, perquè ho llegeixin quatre amiguets, i els que no parlen català se m'emprenyin...

I la veritat és que, un cop passen els dies, les setmanes, els mesos,... es fa més i més complicat tornar-hi. Penses: Ara hauré d'escriure d'alguna cosa transcendent, i donar explicacions de per què aquest silenci, perquè si no ho faig, quedarà malament (què et penses, que et donaran un Pullitzer o què?). Vaja, que no trobes mai el moment ni el tema.

Ara he fet com l'Isbert a Mr Marshall.. "Os mereceis una explicación, y esa explicación yo os la voy a pagar!". La veritat: pura mandra companys! Que no tinc temps? Si voleu sumo totes les hores que he passat espatarrat al sofà mirant la tele! Que no tinc res a dir? Mentida! Sempre es poden dir coses. Al twitter, com que son curtetes, les dic molt sovint. El que us deia: pura mandra!

Ara a veure si després d'aquesta auto-confessió m'estaré sis mesos més sense escriure... o sis anys, qui sap!

T'estimo, Rosa...

Col.laboració al 202 Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món"

Avui l'havien tret al carrer. Havia sentit que era la Diada de Sant Jordi, i l'amo de la llibreria l'estava exposant a ell, i a molts dels seus companys, en un taulell fora al carrer. S'hi estava bé allà. Molt millor que a la fosca estanteria habitual. Feia sol, i la llum li sentava bé als colors de la seva portada, verds i vermells llampants.

A mig matí la va veure. Just a l'altra banda de la Rambla Catalunya. Unes noies cuidaven una paradeta de roses. Totes les flors estaven guarnides amb amor i cura, però Ella era única. Roja, grossa i amb uns plecs i corbes únics. En va quedar enamorat a primera vista.

Va estar hores i hores contemplant-la embadalit. Sospitava que ella també l'havia vist, perquè com més la mirava ella més s'estarrufava i lluïa amb la llum del Sol.

De cop i volta, unes mans joves l'agafaren. "Aquest llibre quant val?" va sentir. Era una veu de noia, molt musical i bonica. Al cap d'una estona va veure que l'anaven a embolicar per regal. Va donar una darrera ullada a la Rosa, amb melangia, sabia que allò era un darrer adéu. "T'estimo, Rosa", va pensar amb totes les seves forces.

Unes hores després, unes mans fortes i joves obrien el seu embolcall. "Oh, gràcies. És just el llibre que volia. Ets un encant", va sentir. El van acaronar, van fullejar les seves pàgines i el van deixar un moment sobre una tauleta...

...llavors la va veure. Allà, dins d'un bonic gerro de vidre fumat, esplèndida, més brillant que unes hores abans al carrer. Era la Rosa! Va sentir la veu de la noia: "Amb la rosa tan preciosa que m'has comprat t'havia de comprar un bon llibre, no?" Si hagués tingut ulls se li haurien omplert de llàgrimes!

Van passar els dies, el noi se'l llegia amb avidesa, i la Rosa s'anava pansint, però ell n'estava igual d'enamorat. Un dia va sentir: "Ja me l'he acabat, esplèndid!" Hi guardaré la rosa a dins com a record d'aquest Sant Jordi.

I llavors va passar: En un gest d'immens amor, ell va desar la Rosa, encara radiant, dins una de les seves pàgines. Es van fusionar. Van fer l'amor a la manera dels llibres i les roses. I així quedaren per sempre. Fets un de sol, units en l'amor.

Avui seria festa...

Avui la mare hagués fet 70 anys. La mare ens va deixar el 3 de Febrer. Després d'uns anys dolents, amb un problema darrere l'altre, l'atàxia, el càncer de pit, el fèmur, les infeccions, i, finalment la metàstasi als pulmons.

Ningú no es mereix una vida així. De petits, la mare sempre ens deia: "Si algun dia sóc una nosa, tanqueu-me en una residència, que no vull molestar ningú". Mai no volia molestar, no volia que ningú es preocupés per ella ni la cuidés. No ho va aconseguir pas. Sobretot el pare, i tots nosaltres, vam estar al seu costat fins el final.

Va deixar moltes coses escrites. Instruccions sobre la cerimònia de l'enterrament (que vam intentar complir), instruccions sobre els seus fills, sobre els pares, i deia que ningú no perdés el temps portant-li flors al cementiri (tampoc no li hem fet cas, és clar). Avui l'hi hem portat tots flors.

La mare sempre ha estat jove. Sempre va viure envoltada de gent jove, i això es notava. Era mestra d'institut, primer a Badalona, al barri de Sant Roc. Deu-n'hi-dó tirar-se vint anys donant classes a adolescents d'un barri així. I la mare se'ls estimava als alumnes. I ells a ella.

Recordo un dia quan jo tenia setze anys. Era festiu només a Barcelona ciutat, però no a Badalona. La mare em va dir: avui vindràs amb mi a l'institut, que els haig de posar un exàmen i tu els vigilaràs (ella no sé què més havia de fer, igual només volia "ensenyar" el seu fill gran). Per a mi era un paperot, anar a un barri com aquell, amb només un any més que els alumnes, i posar-me a vigilar si copiàven...

Abans d'arribar em diu: "No siguis massa dur, si copien una miqueta o treuen alguna xuleta fes veure que no ho veus, però després m'ho expliques, eh?". Coi! Vaig pensar, quin xollo de profe que tenen! Quan corregia exàmens a casa, li costava molt suspendre'ls, i si podia els apujava un xic la nota perquè arribessin al cinc.

Moltíssima gent l'estimava, ho saviem abans i ho hem sabut després. Des d'aquí, després de tres mesos sense gaires forces per escriure, us vull agraïr a tots els que la coneixieu les mostres de condol i d'estima que ens heu demostrat.

Per molts anys, mare! Aquest any no hem tingut forces per a celebrar-ho tots junts, però tots erem amb tu, com sempre.

Dubidubidú, puja a l'avió!!

Dijous 13 de Gener,

08:30h Surto de casa camí a l'aeroport. El meu vol a Lisboa surt a un quart de dotze, però m'agrada anar amb temps, que mai se sap què passa amb el trànsit.

09:45h Arribo a l'aeroport del Prat. Tindré temps de fer un cafetó abans d'embarcar

10:45h Embarquem. L'avió es de Portugalia. Un avió petit, un Embraer ERJ 145, m'assec en un seient que és a l'hora finestra i passadís

11:30h Ens enlairem cap a Lisboa, amb un quart d'horeta de retard. Acceptable

13:30h (no passo a hora portuguesa, per no liar-vos) Primer intent d'aterrar a Lisboa. La ciutat és coberta per la boira, des de dalt, la imatge és impressionant. Travessem la boira i, en un moment donat, ens tornem a enlairar

13:50h Segon intent. Aquest cop arribo a veure la pista des de la finestra. Literalment estem a 3 metres de tocar al terre, i la comandant no ho veu clar (o s'acollona, com preferiu) i s'enlaira de nou. Ens comuniquen immediatament que aquest model d'avió no pot aterrar sense risc, i que ens encaminem cap a Faro, a esperar "literalment" que escampi la boira.

14:25h Aterrem a Faro sense problemes. Mira! No hi havia estat mai a Faro! Bonic aeroport. Tiro de blackberry per començar a anul.lar cites a Lisboa. Dinar cancel.lat, reunió de les 16h passada a demà a primera hora. La reunió de les 18h, de moment no la toquem, a veure si hi ha sort

15:00h Ens diuen que en mitja horeta sortirem cap a Lisboa. Creuem els dits!

16:10h Una hora i deu minuts després (mitja horeta portuguesa) ens diuen que marxem. Jo passo de la postura "dret amb el cap encongit" a la postura "assegut amb el cap recte"

16:35h Després d'una nova espera, l'avió s'enlaira cap a Lisboa

16:55h Veig el panorama de Lisboa des de dalt. No ha canviat absolutament res! El cotó fluix té la mateixa pinta. Igual la comandant s'ha envalentonat...

17:15h Aterratge a Lisboa!! Aquest cop sí. En les mateixes condicions de les altres dues vegades, l'avió (o avioneta) ha aterrat. Aplaudiments sonors.

17:35h Pujo al taxi. Arribaré just, i sense dinar, a la reunió de les 18h

18:00h Arribo al meu destí. Viatge d'anada, des de casa al meu destí, 9h30min.

Divendres 14 de Gener,

15:15h Després de tres reunions, la darrera en un dinar, m'acompanyen en cotxe a l'Aeroport de Lisboa. El vol surt a les 17:25, ja sabeu que m'agrada anar amb temps

15:45h Em deixen a l'aeroport, m'acomiado. Només entrar veig que el meu vol porta 1 hora de retard. Està clar que aquesta setmana he trepitjat m...

16:30h Prenc una aigua, xatejo amb els meus fills per avisar a casa que arribaré justet a l'hora de sopar, i espero davant la porta d'embarcament

18:00h Embarquem. Bé, sembla que avui no hi haurà problemes amb la boira. Anem en un Airbus de la TAP, tres seients per banda, i jo al passadís


18:30h El comandant ens anuncia un petit problema tècnic sense importància amb l'aire condicionat de l'avió. Sembla que trigarem una miqueta en marxar

18:45h Després d'una visita ràpida de dos tècnics, ens diuen que el problema està solucionat. Cinc minuts després, l'avió comença a rodar cap a la pista d'enlairament

19:00h Mitja volta, l'avió torna cap al finger

19:15h Ens expliquen que no estava arreglat, i que ho han de tornar a revisar. A aquesta hora hauriem d'estar aterrant a Barcelona

19:45h Després de diverses visites més dels tècnics, ens informen que cal canviar una peça, i que ens l'estan portant. Diuen que serà cosa de 10 minutets (portuguesos, em temo...)

20:15h Ens diuen que ja han canviat la peça (els 10 minuts portuguesos eren 30), però que ara cal repostar benzina, o querosè, o el que sigui, sembla que amb les voltes que hem donat per l'aeroport ja no queda combustible per a arribar a Barcelona (no sabia que els avions "al ralentí" gastaven tant)

20:40h Ens diuen que ja hem repostat, que estem a l'espera d'un nou pla de vol per marxar

20:50h L'assafatu (o assistent de vol) diu dues paraules màgiques "nosh vamosh", amb un accent propi del Bruno Oró imitant al Cristiano al Crackòvia. Sona angelical...

21:05h Un quart d'hora després del "nosh vamosh" realment l'avió comença a moure's

21:20h Tres hores i 55 minuts després de l'hora prevista, l'Airbus de TAP s'enlaira entre la boira portuguesa

22:45h Tres hores i 30 minuts després de l'hora prevista aterrem a Barcelona (parèntesi: com pot ser que, quan els interessa, els avions vagin més de pressa del previst? Tenen "hiperespacio", com els jocs dels "asteroides" de quan jo era un crio?)

23:15h Després d'un llarg passeig dins l'avió per les pistes del Prat, per a poder arribar al finger, per si no n'haviem tingut prou, i d'una passejadeta des de la porta més llunyana possible a la sortida, arribo al parking i pujo al cotxe. Cap a casa!

00:00h Just a la mitjanit, arribo a casa, sense sopar, és clar! Viatge de tornada, des del restaurant de Lisboa a casa: 8h45min.

Temps total viatjant: 18 hores i 15 minuts.
Temps total de feina: 2 hores Dijous i 5 hores Divendres.
M'encanta quan els meus amics em diuen: "Quina sort! Tens una feina on pots viatjar, conèixer món, menjar a restaurants, dormir en hotels...".

Bon Nadal!!

Un mes de bojos m'ha tingut allunyat del blog fins avui. Feina, feina i més feina... De vegades em pregunto si val la pena.

Espero aviat poder tornar a escriure amb més regularitat. A casa no hem fet l'arbre de Nadal fins avui, perquè el pare no era mai a casa.

Us desitjo a tots un molt Bon Nadal. Aprofiteu per a estar amb els qui us estimen i us estimeu, i feu que se n'adonin d'això. Ah! i no us passeu amb els torrons, que vindrà el Sr. Colesterol i ja veureu!

Maneta

Maneta
Abrumadora
Davant el
Realísimo:
Increible,
Divertit.

Som
Els millors

Que no
Us
Enganyin els
Madridistes
Arrogants

Mai no
Arribaran al
Nivell
Estratosfèric que
Tenim
Al nostre club

Amunt!

Mireu un
Onze
Unic!!

FORÇA BARÇA!!!