Soc un usuari regular de Facebook. No m'hi dedico massa, però suposo que es pot considerar que supero a la mitjana pel que fa a dedicació, sobretot en vista de la quantitat d'usuaris que es limiten a obrir un perfil i deixar que els felicitin pel seu aniversari.
Facebook és, evidentment, un fenòmen que es pot estudiar per moltíssimes bandes. Les xarxes socials, el trenca-parelles (amb retrobaments amb antigues novietes de l'EGB), la seguretat pels adolescents o pels no tant adolescents. la privacitat,... Jo crec que en general és bo (si no, no hi seria), però que tot cal prendre-s'ho amb la deguda mesura.
Un dels fets que em té al.lucinat és el dels "amics". Jo tinc 373 "amics" al facebook. Avui m'ho he estat mirant. D'aquests, només tinc tracte regular, fora de Facebook amb 71; amb 279 hi tinc tracte molt esporàdic, o fa una pila d'anys que no ens veiem; a 14 no els he saludat en persona mai, i 9 són entitats i no persones. Només el 19% dels meus "amics" de facebook són gent amb qui tracto de tant en tant. I si ho miro des d'una altra banda, només uns 25 ó 30 són o han estat veritables amics en algun moment (i segurament seguirien essent-ho si ens ho proposéssim).
El meu fill Marc té més de mil "amics" al facebook. Com pot ser? De vegades li ho pregunto: Però ja els coneixes a tots? Em diu que no a tots, però que "sap qui són tots". Almenys no es fa "amic" d'autèntics desconeguts, tots sembla que són "amics d'amics", però és impossible conèixer prou bé més de mil persones com per que siguin "amics" teus als 16 anys, no creieu? I la feinada que deu donar? Perquè mots dels meus "amics" són carrosses com jo a qui això de la societat 2.0 i les xarxes socials ja els agafen de tornada (els que deia al principi, i que es limiten a rebre felicitacions d'aniversari), però als 16 anys, tothom és actiu en les xarxes socials! Quant de temps li treu al meu fill simplement atendre totes les peticions que els seus més de mil amics generen...
M'estimo més no pensar-ho. De moment, les notes van bé
2 comentaris:
Jo també em pregunto com hi ha nanos (en el meu cas alumnes) que tenen tants amics. No te n'havia dit res abans però vaig llegint regularment el que escrius i sovint les teves reflexions me les puc fer meves. Una abraçada.
Adela
Gràcies Adela. La veritat és que pertànyer a una mateixa generació sempre ajuda a coincidir. Un petó
Publica un comentari a l'entrada