11 de l'11 de l'11

Avui és un dia molt peculiar: 11 de l'11 de l'11. No és pel sorteig dels "cegos" ni perquè sigui el meu sant, que també, sino pels dígits en questió. Un cas (sis xifres iguals) que només es pot repetir un cop cada segle (si no tenim en compte les dues primeres xifres de l'any)

A mi sempre m'ha agradat que el meu Sant fós l'onze de Novembre, els "quatre uns". Si, a sobre, la tradició t'assegura que farà bon temps (l'estiuet) encara millor. No recordo cap dia del meu Sant plujós (segur que ara surt un aprenent de metereòleg i en xafa la paradeta mirant al Google).

A casa ens feiem (i ens fem) regals pel Sant. No és que siguem religiosos, però és una tradició bonica. A mi m'ha caigut una colònia, un cinturó i un clauer. No està malament. No son regals espectaculars (vaig demanar un Ferrari, però hi ha crisi), però és bonic que els teus fills i la teva dona vinguin al llit a les dotze, quan ja estas agafant el primer son, i se't tirin a sobre plens de paquetets, no trobeu?

A sobre, més avall de l'Ebre diuen que a tots els porcs els arriba aquest dia. Per què serà? Tots els Martins i Martines som porcs? Ah, no! És que als pobres els converteixen en butifarres el dia del meu Sant. Vaja manera de celebrar-ho! (decidit! avui no menjo butifarra en senyal de respecte als porquets)

MANDRA

Fa uns quatre o cinc anys vaig sentir a parlar dels blogs per primera vegada. Gràcies a alguns amics meus blocaires, com en Víctor Pàmies o els del Personal i Transferible (PiT) vaig començar a fer de "voyeur" i vaig decidir "reservar-me" un espai a Blogger que es diés FENT CAMÍ, per tal de conservar-ne el nom, per si algun dia decidia fer un blog propi.

A finals d'Agost de l'any passat vaig escriure-hi el meu primer post M'han premiat! (i ara...) una mica picat pels amics del PiT, pensant que seria flor d'un dia, i em vaig anar animant... No he estat mai un gran blocaire, peró anàvem fent, sense cap pretensió.

Molts dels meus amics (blocaires o no) m'havien avisat: Que això de fer un blog requereix constància!, que et farà mandra i ho deixaràs estar! que vas massa atabalat per a mantenir una cosa així! I jo els deia: "El dia que me'n cansi, paro, i ja està!"

I aixó és el què ha passat aquests sis mesos. Va morir la mare, després l'àvia (que ja té nassos la cosa, em refereixo a l'ordre de les coses), la feina no em deixa ni respirar, els nanos, la família,... en fi! Tot menys el blog. Total, perquè ho llegeixin quatre amiguets, i els que no parlen català se m'emprenyin...

I la veritat és que, un cop passen els dies, les setmanes, els mesos,... es fa més i més complicat tornar-hi. Penses: Ara hauré d'escriure d'alguna cosa transcendent, i donar explicacions de per què aquest silenci, perquè si no ho faig, quedarà malament (què et penses, que et donaran un Pullitzer o què?). Vaja, que no trobes mai el moment ni el tema.

Ara he fet com l'Isbert a Mr Marshall.. "Os mereceis una explicación, y esa explicación yo os la voy a pagar!". La veritat: pura mandra companys! Que no tinc temps? Si voleu sumo totes les hores que he passat espatarrat al sofà mirant la tele! Que no tinc res a dir? Mentida! Sempre es poden dir coses. Al twitter, com que son curtetes, les dic molt sovint. El que us deia: pura mandra!

Ara a veure si després d'aquesta auto-confessió m'estaré sis mesos més sense escriure... o sis anys, qui sap!