Què va passar? Jo a quarts de nou ja era al despatx, i com jo gairebé tothom, perquè vam sortir amb temps per si de cas, molta gent que ve en transport públic es va organitzar per ajuntar-se tres o quatre per cotxe, els que venen en moto van aparcar la moto dins, es van organitzar entrades d'emergència al despatx, per si els piquets bloquejàven l'entrada, es va recomanar als executius que deixessin el vestit i la corbata a l'armari (per si de cas) i vaig anar a treballar en texans (de fet, jo ja fa temps que he deixat la corbata a l'armari, però tant com per anar amb texans...)
Jo, els únics piquets que vaig veure va ser per la tele al vespre, i sembla ser que qui la va liar grossa no van ser ni treballadors ni sindicalistes, sinò la panda de brètols de sempre, que tant els val si hi ha vaga com si el Barça guanya la lliga: la qüestió és liar-la.
Després tinc amics que m'han explicat que, segons on, sí hi havia piquets, i que molts, guiats per l'afany que la vaga tingui èxit, no deixaven entrar a la feina a gent que volia treballar.
Anem a veure: la llei de piquets és de l'any 1977, és a dir, ve de quan l'amic Paquillo ens va deixar tranquils d'una vegada. En aquella època calia animar als treballadors de les empreses a tenir nassos per plantar cara als empresaris, i els piquets tenien tot el sentit del món. Eren grups de treballadors que ajudaven a poder fer vaga a gent que temia conseqüències si prenien la iniciativa. Fins aquí molt bé.
Avui en dia, en un món 2.0, amb Twiters i Facebooks per tot arreu, i una o dues generacions després, qui vol fer vaga fa vaga, i no cal liar la troca. Els piquets (que normalment d'informatius en tenen molt poc) ja no ténen el paper que tenien fa trenta o quaranta anys. Ho sento, però a mi em semblen més uns elements de coacció que de convicció.
Al final haurem de fer com aquests argentins, que van decidir fer piquets contra els piquets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada