dijous, 30 de setembre del 2010

Piquets

Ahir vam tenir vaga general. Ves per on, feia anys que no ens hi trobavem. Al meu despatx tothom volia venir a treballar. Treballo en una multinacional, en un polígon industrial de l'àrea metropolitana de Barcelona, en un edifici on hi entren i hi surten camions carregats de mercaderies, en fi, que teniem tots els "números" per tenir merder.

Què va passar? Jo a quarts de nou ja era al despatx, i com jo gairebé tothom, perquè vam sortir amb temps per si de cas, molta gent que ve en transport públic es va organitzar per ajuntar-se tres o quatre per cotxe, els que venen en moto van aparcar la moto dins, es van organitzar entrades d'emergència al despatx, per si els piquets bloquejàven l'entrada, es va recomanar als executius que deixessin el vestit i la corbata a l'armari (per si de cas) i vaig anar a treballar en texans (de fet, jo ja fa temps que he deixat la corbata a l'armari, però tant com per anar amb texans...)

Jo, els únics piquets que vaig veure va ser per la tele al vespre, i sembla ser que qui la va liar grossa no van ser ni treballadors ni sindicalistes, sinò la panda de brètols de sempre, que tant els val si hi ha vaga com si el Barça guanya la lliga: la qüestió és liar-la.

Després tinc amics que m'han explicat que, segons on, sí hi havia piquets, i que molts, guiats per l'afany que la vaga tingui èxit, no deixaven entrar a la feina a gent que volia treballar.

Anem a veure: la llei de piquets és de l'any 1977, és a dir, ve de quan l'amic Paquillo ens va deixar tranquils d'una vegada. En aquella època calia animar als treballadors de les empreses a tenir nassos per plantar cara als empresaris, i els piquets tenien tot el sentit del món. Eren grups de treballadors que ajudaven a poder fer vaga a gent que temia conseqüències si prenien la iniciativa. Fins aquí molt bé.

Avui en dia, en un món 2.0, amb Twiters i Facebooks per tot arreu, i una o dues generacions després, qui vol fer vaga fa vaga, i no cal liar la troca. Els piquets (que normalment d'informatius en tenen molt poc) ja no ténen el paper que tenien fa trenta o quaranta anys. Ho sento, però a mi em semblen més uns elements de coacció que de convicció.

Al final haurem de fer com aquests argentins, que van decidir fer piquets contra els piquets.

divendres, 24 de setembre del 2010

Somiem?

Participació al 173è Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món", de Jesús Maria Tibau

Els nens somien, somien molt, i tenen una gran sort: saben somiar desperts. N'hi ha que somien truites, llops, sirenes o partits de futbol; però el millor de tot és que saben que allò que somien és veritat, no com nosaltres els grans, que ens pensem que tot és fruit d'una estranya imaginació que se'ns desperta quan som al llit.

No és que "s'ho creguin", no, no: SABEN que és cert, i si els grans no ens ho volem creure és problema nostre.

De veritat no us agradaria deixar de ser gran, i tenir aquesta meravellosa capacitat de veure que les coses poden ser màgiques? Hauriem d'anar tots, almenys un cop de tant en tant, a la fantàstica escola dels somiatruites de l'Albert. Potser ens ajudaria a adonar-nos que, malgrat tot, les coses no son tan complicades com semblen.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Avui tots callats

Ahir Dimecres vaig anar a Madrid. Avui en torno. Difícil viatge aquest després d'una derrota del Barça. Ahir en vaig haver d'escoltar de tots colors: Que si els "Culés" ara som "Her-Culés", que si darrerament estic fet un Hércules, ...

Al vespre, victòria rotunda a la Champions, i avui, aquells mateixos, tots callats! Ni un comentari, no en saben res de res, i l'Hércules sembla que encara és un equip de segona i no juga la lliga. Això sí: tots ben callats, no sigui cas que avui sigui jo el que rigui.

Només un amic de l'Atleti, que m'ha felicitat i m'ha agraït que ahir gastessim tots els gols de la setmana. Serà veritat?

dilluns, 13 de setembre del 2010

Low Cost

A primers d'Octubre marxo de viatge de negocis cap a una bonica ciutat europea. He estat mirant opcions i resulta que la millor opció és una companyia "low-cost", que surt del Prat i em deixa en un segon aeroport, un xic més lluny de la ciutat en qüestió.

Quan he anat a emetre el bitllet m'ha preguntat si penso facturar maleta. La veritat és que encara no ho havia decidit, perquè haig de passar allà dues nits, i aquesta és una d'aquelles coses que m'agrada decidir a darrera hora: quan sé el fred que farà, si haig d'anar d'esport o amb vestit i corbata, etc. Bé, he hagut de decidir-ho depressa i corrents perquè la tarifa canviava i he decidit que m'arrisco i duré només maleta de mà.

Quan ja creia que havia acabat, m'ha preguntat si volia comprar l'opció "speedy boarding". Collons! Sona un pèl agressiu, però m'he informat convenientment, i resulta que, per uns 9 Euros per trajecte, et dóna l'opció de "colar-te" i embarcar el primer, i així pots triar lloc, i col.locar l'equipatge abans que ningú. De cop m'he imaginat la resta de la gent. fent cua a la porta d'embarcament, mirant-me amb cara d'odi: "-Mira aquest enxufat! Colant-se pel morro, i jo porto mitja hora fent cua davant la porta...!"

Què faig? El bitllet val més de 200 Euros anar i tornar (low cost? On el veuen el "low"?), per 18 "cotxinos" Euros tinc el privilegi de col.locar la maleta sense problemes i triar el seient que vull,... I a la merda amb les cares dels ciutadans de a peu que realment han expremut el low cost fins al final. Endevineu què he fet?

Doncs sí, ja us explicaré el què se sent veient més de cent persones amb ulls d'odi. Crec que faré veure que parlo pel mòbil...

dissabte, 11 de setembre del 2010

Celebrant la derrota


Avui és 11 de Setembre, la nostra Diada Nacional. Catalunya és un país complexe, un ha d'anar sempre explicant-se, i us ho diu algú que viatja força pel món. Que a Espanya no ens entenen està clar, però us asseguro que a molta gent de fora de l'estat, això de ser una nació, voler mantenir l'idioma propi i la personalitat com a país també els costa de païr.


I ja quan els dius que l'11 de Setembre celebrem una derrota, de fa gairebé 300 anys, encara ho entenen menys. He arribat a sentir suggerències de gent de fora, dient que potser caldria canviar-ho de dia, perquè "no queda bé" celebrar res el tràgic dia de l'atemptat a les torres bessones. Que, total, si celebrem una derrota no hauria d'importat buscar una altra data més oportuna.


I, per cert, quin dia millor que avui per què el Barça es solidaritzés amb tots els catalans, que celebrem derrotes, i perdés contra l'Hércules al Camp Nou. Sí senyor! Ara tots a Canaletes a celebrar-ho!!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Bojan



Tots coneixem en Bojan. És un "Bon Jan" (disculpeu el joc de paraules fácil) de Linyola que la toca molt bé (la pilota), i de tant en tant ens dona una alegria als culers en forma de golet.

En Bojan és un "rara avis". Poques vegades en els darrers 50 anys el planter de can Barça ens havia donat un golejador amb qualitat suficient per quedar-se a la primera plantilla, exceptuant l'astre Messi, al que cal donar de menjar apart. Teniem grans defenses, migcampistes, i darrerament fins i tot porters, però el davanter de casa se'ns resistia.

L'altre dia, en Bojan em va sorprendre. Vaig sentir-lo fent unes declaracions que fugien dels tòpics aburrits als que tots estem acostumats en els jugadors de futbol. Li preguntaven què pensava del seu paper a l'equip ara que no hi era l'Ibrahimovic. Tots esperàvem una resposta del tipus "- És una pena per l'equip", o " -La qualitat és tan alta que ens haurem de guanyar el lloc igualment", i va el nano i solta:

"-El bo es que ara hi haurà els mateixos minuts a repartir entre un menys"

Sí senyor! "Ole tus h..." (com dirien a l'altra banda de l'AVE). Tothom pensaria el mateix al seu lloc, és clar que sí! I per què anar soltant tòpics estúpids que no porten a res? En Bojan, el xaval de 20 anys acabats de fer que triomfarà segur al Barça, va dir realment el què pensava. I potser es va quedar curt i tot.

Felicitats, Bojan. Sé que segurament no llegiràs mai això, pero vull que quedi constància d'un fet, al que tampoc els mitjans sembla que hagin donat més rellevància. Per cert, com se t'acut canviar al número 9? Ara que per fi havia aconseguit una samarreta amb el teu nom i l'11, signada per tu, per la meva filla Maria, vas i et canvies de número... No home no! Això s'avisa! La Maria ja m'està preguntant si els números de les samarretes es poden "descosir"...



dissabte, 4 de setembre del 2010

Deures!

Avui som 4 de Setembre. D'aquí a tres dies els nanos comencen a l'institut.



Fa exactament 78 dies que disfruten de vacances, cosa que trobo normal, i em sembla molt bé que el 7 de Setembre ja tornin al "cole" (per què no el 6??).



Bé, al que anava, resulta que avui, Dissabte, els tinc als dos: Marc (16) i Maria (14), fent deures a corre-cuita per tenir-los acabats de cara al dia 7. Els he dit que per a poder sortir aquest cap de setmana han d'estar acabats. No vegis com volen les pàgines! Les calculadores treuen fum! 78 dies tocant-se els respectius "collonets" i "ovariets" i ara tot són presses.



I diràs: "Es que com a pares haurieu d'haver organitzat la cosa i que anessin fent una mica cada setmana!"... Impossible! Creieu que no ho hem intentat? -"Papa, no siguis friki! Tenim temps! L'Aina i la Paula tampoc ho fan i els seus pares no diuen res!"




Ara veurem si la contrarrellotge d'avui (riu-te'n tu de la Vuelta a Espanya) dona o no els seus fruits. Aquí els tinc als dos, treient fum per les orelles...



...això si, amb mi al costat, perquè no se'n recorden de com es feia això del mínim comú múltiple. És clar, 78 dies són molts dies... I jo que deu fer 10.000 dies que no ho estudiava, me n'haig de recordar, és clar.

divendres, 3 de setembre del 2010

Cinc anys rimant raons

Volia felicitar al meu amic (vell amic) Víctor Pàmies, àlies Víctor Parèmies, pel cinquè aniversari del seu blog Raons que rimen.

És realment admirable la tasca de'n Víctor en el món blocaire, i, per un blocaire mandrós i inexistent com jo, sembla impresionant haver estat capaç durant cinc anys de mantenir un promig de dues entrades setmanals i obtenir milers i milers de visites.




Ànims Víctor, que no t'ho diem cada dia, però som molts els que et seguim, no només al Raons que rimen, sino a molts dels teus altres blogs.